Avenc de 102 m de fondària per la seva Via Directa i de -75 m per la Via
Ramonage.
Com som molts fent la cavitat, entre monitors i cursetistes, fen dos grups. 6
cursetistes aniran a la Via Directa i 6 a la Via del Ramonage.
Les vies estan instal·lades perquè la nit anterior el Sergi (Director), l’Amparo
(Secretària) i Salva (secretari de la secretària .... i al seu marit en les hores
lliures –jejeje-) deixen la cavitat preparada per a que quan arribessin els
cursetistes, el dissabte, només tinguéssim que preparar el material i anar cap
avall sense pèrdua de temps.
I així va ser, més o menys. Una vegada vençuda la por que sempre dóna veure
la timba que s’obre sota els teus peus, comencem a baixar.
Un monitor i dos cursetistes, repartits per les dues vies i amb dues
instal·lacions diferenciades.
Entre nervis, comentaris, suor i memòria per recordar lo que s’havia fet la
setmana anterior en les parets exteriors, en un no-res, la cavitat s’omple
de llumenets de leds (enyorança del carburer amb la seva llum càlida), on
tota la cavitat queda il·luminada per 20 “penjats” que en aquell moment, i
especialment els cursetistes, estan recordant “molt intensament” perquè
punyetes van apuntar-se a aquest curset en que et passes el dia penjat i amb
un fanal al cap.
Uns arriben a la base de la Via Directa (recordem que té -102 m), no sense un
“petit problema” d’una cursetista, per haver-se deixat portar per la il·lusió de
voler baixar més allà de la següent reinstal·lació sense fer “el canvi”. Però, res
que no es pugui superar amb quatre gotes de suor extres i ... cap avall.
Altres baixen per la Via del Ramonage, “xino xano”, encara que sense fer el
“ramonage”, ja que al ser el seu primer avenc, no es qüestió d’aparcar els
aparells i fer esforços de més quan queden per davant 75 m fins a la sortida.
Al final, es dina lo que es te mes a mà –bocates, barretes de cereals,
gominoles i coses per l’estil-, s’agafa una mica de fred, per a que els cursetistes
comencin a “curtirse” i ... apa! Tots i totes cap a dalt.
El fred desapareix i la suor apareix en tot el seu esplendor. Els que porten
ulleres se les entelen, els clams que abans eren de “queixa” per estar gelats,
ara son per “massa calor” (aquests espeles no estan contens amb res !!!). I la
sortida es veu lluny, molt lluny. Però pas a pas tots anem sortint i, això si, una
vegada fora, tot son alegries i comentaris de lo extraordinària que és aquesta
cavitat.
I així ha passat el dia de sortida pràctica del XXV CURSET D’INICIACIÓ A
L’ESPELEOLOGIA DE L’EGAN.
