Després de la sortida que van fer els nostres companys a la cova d’en Gorner fa unes
setmanes, alguns de nosaltres que ens havíem quedat amb les ganes vam decidir
organitzar-ne una altra, aquest passat cap de setmana, per anar a en Gorner el
dissabte i a Canaletes el diumenge. Després de demanar els permisos corresponents,
ens encaminem cap a la France.
El viatge començava el dissabte al voltant de les 6 del matí. El César i la Laura surten
d’Abrera per trobar-se a Igualada amb el Jordi Cervera, la Judit, el David i la Bàrbara. El
Poch i la Nati van de Santa Coloma directe a Castellfollit de Riubregós per recollir la
Karla i el Josep. Allà ens reunim tots i marxem.
Després de la parada de rigor per fer un café, cap a les 10:30 arribem al càmping de
Prades i ens dóna la benvinguda un senyor que parla català i que identifica de seguida
a “Madame Bartrolí” (Judit), que havia reservat els bungalows. Ens instal·lem i després
sortim cap a la cova d’en Gorner.
Aparquem al lloc de sempre, al costat del pont que dóna accés a la casa de sota la
boca. Però per sorpresa de tots ens trobem que la porta del pont està tancada i no
podem passar. Pensant que el senyor Jérôme, que era qui ens havia donat el permís,
s’havia oblidat de nosaltres, el truquem i li expliquem la situació. El nivell de francés
justeja una mica i per tant no entenc res del que em diu. Després d’una estona
d’intentar-ho inútilment, s’hi posa una noia que parla castellà i ens explica que hem de
tornar una mica direcció Prades i deixar els cotxes al costat d’un altre pont. Des d’allà
s’agafa un corriol que puja fins al canal d’aigua i es segueix pel costat del canal fins a la
boca.
Una vegada entès, ho trobem sense problemes i ens plantem a la boca de la cova a les
12, un pèl més tard del que teniem previst.
Entrem i comencem el recorregut. Comparant amb alguna visita anterior, de seguida
comprovem que el nivell d’aigua de les galeries és bastant baix i gairebé no ens mullem
els peus. El Cervera passa al davant i tots anem avançant sense problemes. Passem per
la platja, la galeria del Metro, la sala del Campament… El David i el Poch van deixant
algunes senyals reflectants per evitar dubtes en la tornada. Anem fent camí, a estones
sobre un terra de sorra, a vegades entre blocs. L’espectacle augmenta a cada pas, les
galeries són impressionants i cada vegada es veuen més formacions.
Tot i que tenim tota la confiança en el nostre guia i els nostres reflectants, en els
moments de dubte anem discutint què faríem en cas de pedre’ns i quedar-nos sense
aigua i sense menjar, i és que certes pel·lícules de temàtica espeleològica fan molt mal.
Arribem a la conclusió que en cas que ens haguem de menjar els uns als altres, la
primera a caure seria la Bàrbara, que és la més jove i tendra, i després li tocaria a la
Karla. El Cervera el descartem perquè és el guia i porta la topo, però principalment
perquè ja té una edat i podria estar duret. Un cop aclarit aquest punt i després d’algun
petit dubte, arribem a la sala de l’Àguila, impressionant. Portem 2 hores i mitja de
camí.
Fem una foto de grup i algun video i fem una paradeta davant de la rampa que puja a
la Galeria de les Meravelles. Aquí alguns deicideixen esperar i recuperar una mica de
forces i la resta del grup ens arribem fins al bar. De tornada toca trobar un voluntari
per escalar una mica i posar una corda pels demés per poder pujar a la Galeria.
Després d’alguns intents fallits en solitari, s’hi enfila el Cervera i els altres l’ajudem una
mica en plan “castellers”. Superat aquest pas, instal·lem la corda i pugem tots amunt.
Allà dalt l’espectacle és indescriptible i la sensació de caminar per aquells passadissos
de parets blanques decorades amb aquelles formacions curiosíssimes ens deixa sense
paraules.
Un cop recreada la vista toca anar tornant. Baixem a la galeria principal i anem desfent
els nostres passos fins a la sortida. Són les 7 de la tarda i som tots fora.
Arribem al càmping, i fem unes cervesetes mirant els videos que havia gravat el Jordi a
dins la cavitat. Per sopar ens mengem la sopa que havia preparat el César, boníssima,
no en sobra ni una mica. Abans d’anar a dormir comprovem que per molt que sigui
dissabte a la nit, a Prades no hi ha cap cullons de bar obert.
L’endemà al matí, algú ens desperta trucant a la porta del bungalow. Amb l’energia
que truca pensem que ha passat alguna cosa, però no, només és el Cervera a veure si
volem croissants… qüestió de vida o mort, sí senyor.
Esmorzem, recollim les coses i anem cap a Canaletes. Abans de les 10 ja estem a
l’aparcament i està plovent bastant. Quan veiem que obren les portes, ens canviem
sota la pluja i cap dins. El Poch, la Nati i la Bàrbara entren nomes a la part turísitica,
que ja val bastant la pena i es queden fent fotos per després anar a fer una mica de
turisme a Vilafranca. Ens acomiadem fins al cap d’unes hores quan la resta del grup
saltem la tanca al final de la Sala d’Angkor.
Només començar veiem que ve un grup bastant nombrós de francesos darrere nostre,
i sembla que tenen pressa perquè gairebé ens trepitgen per adelantar-nos. Pel que ens
expliquen, porten la mateixa direcció que nosaltres i a la primera bifurcació els deixem
passar i anem a recórrer una altra galeria per donar-los una mica de marge.
Arribem fins a una sala de blocs i tornem enrereper encarar ja la ruta que teníem
prevista. Fem una paradeta ràpida a la sala del Campament per menjar una mica.
Continuem avançant i al cap de 20 minutets arribem a la que seria el nostre punt de
referència, la Sala del Lleó. Espectacular. Ens hi entretenim una estona, que val la
pena.
Des d’aquí busquem el pas per anar a la Galeria Blanca i com passa sempre, mirant la
topo es veu claríssim però quan ets allà no tant. Trobem un pas elevat entremig de
formacions, gairebé fa por pasar-hi i tot, per no trencar res. Hi passem amb molt de
compte i accedim a una altra cambra on ens busquem la vida per avançar. D’allà
accedim a un petit balcó que dóna a una altra sala tant maca com la del Lleó, però
mirant-ho bé era tan igual que resulta que era la mateixa sala del Lleó… Sembla que
aquell no era el camí. Ho provem de nou per un altre lloc però el resultat és el mateix.
A la tercera va a la vençuda i arribem al que sembla ser la sala de la Cruïlla, aquí sí que
comença la Galeria Blanca, brutal, immaculada, fa cosa trepitjar-la. Seguim fins a la
sala del Llac i a partir d’aquí no veiem massa clar de continuar sense trencar res, girem
cua, passem per la galeria blanca superior i un cop a la cruïlla fem un intent de dirigir-
nos a la galeria de les Aragonites. Però tampoc ho veiem gaire clar i preferim tornar.
Cap a on? Doncs cap a la sala del Lleó, evidenment.
Des d’allà continuem per la galeria inferior de Canaletes i uns metres més endavant
trobem un curs d’aigua que anem creuant a estones. El sostre cada vegada és més baix
fins que comença una gatera. Tirem una mica més però ja són les 14:30 i quan no
veiem cap continuació evident, s’imposa el seny i decidim tornar. Passem altra vegada
per la sala del Lleó, ens hi fem la foto de grup posant cara de lleó i cap a fora. Quan ja
tornàvem el David se n’adona que s’havia deixat els guants, on?? Doncs a la sala de
Lleó, clar. L’esperem i marxem.
A la sortida ens esperen els companys que s’havien quedat a fora i anem tots a dinar a
Vilafranca. I després cap a casa, que ens queden uns quants kilòmetres per davant.
Un cap de setmana rodó, coves espectaculars i companyia immillorable. Fins a la
propera!
.jpg)
.jpg)
.jpg)
