S’acostava el 15-9-19 i la mar no volia col·laborar, ja que les prediccions eren persistents dient que el dia previst les onades passarien, de llarg, els 0,5 m. Així que no vam tenir més remei que suspendre la sortida.
Però, lluny de desanimar-se, l’organització (bé, algú sí que quasi tira la tovallola) li planta cara a Neptú i proposa el 29-9-2019 per tornar-ho a intentar. Tornava a estar tot preparat i les prediccions eren bones. Aquesta vegada anàvem a totes.
I així va ser. El 29-9-19 a les 7 h, es sortia de l’EGAN amb les cordes necessàries (dos 30 m, dos 50 m i dos 30 m) per fer de forma integral l’avenc del Penya-Segat de la Falconera, de 95 m de desnivell fins arribar al mar, duplicant les cordes per poder recuperar i estalviar el màxim de temps possible, ja que sabíem que, a mesura que avançaria el matí, la mar i el vent començarien a complicar-se.
Judit, Mario, Conchi, Mar, Subi, Sergi, Càrol, Marc, Eli, Karre, Samuel, Òscar i Antoni baixarien l’avenc. David, Miquel, Àngela i Abril, amb dos caiacs dobles, s’encarregarien de controlar i ajudar, si fos necessari, als que havien de nedar 250 m des de l’avenc fins a la platja del Port de Garraf. A les 8 h ens vam trobar tots al Port del Garraf.
Primera sorpresa positiva: l’aparcament en zona blava, el 29-9-19 era gratuït.
Segona sorpresa positiva: la mar estava en calma, les onades no arribaven ni a 0,10 m (mar arrissada).
Tercera sorpresa positiva: els caiacs, que eren inflables, no estaven punxats (hem de tenir en compte que es van comprar per catàleg i no s’havien estrenat).
Tots preparats i cadascú a la seva feina. Els dels caiacs van anar cap a la platja per dirigir-se a la vertical de l’avenc i la resta caminant per la pedrera, fins arribar a la boca de l’avenc.
Primera sorpresa negativa: hi ha un grup d’espeles i un altre d’escaladors davant nostre.
Segona sorpresa negativa: els espeles de davant nostre no farien l’integral, però arribarien a “tocar” aigua i tornarien a pujar, pel mateix lloc que nosaltres. Caldria esperar i “fer cua”.
Tercera sorpresa negativa: el vent començava a bufar cada vegada més fort i les onades començaven a pujar d’alçada cada hora que passava.
Quarta sorpresa negativa: hi havia meduses al mar, poques, però n'hi havia.
Però els de l’EGAN som “els de l’EGAN”. Vam començar a baixar com estava previst, intentant no enredar-nos massa amb les cordes dels “altres”.
Anàvem baixant i admirant aquest avenc tan fantàstic on hi entra llum per dalt i per baix.
El primer pou, de 25 m, és completament obert i “fa respecte” al tenir tota la vista del mar a quasi 100 m per sota. Però tots, pas a pas, amb davalladors o amb vuits, anàvem baixant fins al replà.
El segon pou, de 45 m, és tancat de parets, erosionat per l’ambient salí que durant anys i anys ha modelat la seva silueta. Obert per dalt i sota, no necessita llum artificial i és “una gozada” baixar rapelant d’una tirada fins arribar a la seva base, una platja elevada molt inclinada, amb una volta sense sostre, en forma d’immensa finestra que s’ha de veure i viure, ja que no és possible descriure l’espectacle marítim que es contempla.
A la platja d’aquesta volta/pòrtic ens trobem tots: els “altres” espeles, els escaladors i nosaltres, els de l’EGAN. Mentre “esperem torn” per poder baixar l’últim tram de 20 m fins el mar, esmorzem i admirem l'avenc. Els dels caiac, que els teníem oblidats, també tenien la seva guerra. No sabem si van donar cops de rem o què van fer, però les meduses que hi havia, d’una mida considerable, es van retirar una mica mar endins, suficient per no molestar.
Durant l’espera per “la cua” els dels caiacs van estar lluitant contra les onades i, sobretot, contra el vent en contra que els portava cap a la platja de sortida. Aquesta estona de més va fer que l’equip de caiaquistes femení, amb poca col·laboració de la part més jove –tot s’ha de dir- es retirés abans que els de l’avenc poguessin començar a arribar al mar, fartes de remar per no res.
Però el moment va arribar, i va quedar lliure el camí per poder baixar rapelant fins tocar aigua. Tots i totes, un a un, vam baixar, en aeri, fins a l’aigua, amb els nostres flotadors improvisats, amb onades que ja tenien 0,50 m d’alçada i que picaven fort contra les roques i amb un vent incòmode tant pel caiac com pels nedadors.
Però tots vam complir perfectament. Els del caiac controlant als que sortíem nedant els 250 m que ens separaven de la platja del Port de Garraf, i els que baixàvem, amarant suaument amb els “petates flotadors” i fins i tot algú portant aletes als peus.
Vam recollir corda tibant com podíem a l'estar flotant enmig de les onades, les vam posar al caiac i...tots cap a la platja, que la mar s’estava començant a empipar i el vent, que per sort bufava a favor, cada vegada era més fort.
Un èxit total. Vam arribar tots sans i estalvis, vam comentar la jugada i tot dins l’horari -més o menys- previst. Vam tornar als cotxes, vam desinflar els caiacs i tots a dinar a “La Pava” que ja teníem reservat.
