Animats per la presentació del llibre de Victor Ferrer sobre la cova en sal del Forat Micó, en la que informava que s’havia tornat a obrir la integral d’aquesta cavitat, la Estrella proposa fer una sortida d’espeles de l’EGAN a la cova.
Forat Micó havia estat una cova que els de l’EGAN havien fet bastant sovint, si be, des de que es va esfondrar per diferents llocs, feia molts anys, que l’havíem “oblidat”.
Dit i fet, la secció d’espele de l’EGAN proposa data per fer-la, 25-6-17, i anunciem la sortida a tots els socis/es.
La crida no pot ser més positiva, 23 persones apuntades de totes les edats que volen veure la cova de sal, molts per primera vegada.
De res serveix dir-les que si plou, s’anul·larà la sortida, que el meandre per on passa el riuet es molt estret, que s’ompliran de sal fins a les orelles, que no està clar el trobar les boques de la cavitat. Tot és igual, els 23 espeles de l’EGAN estan decidits a passar totes les calamitats que es puguin presentar .... són gent de l’EGAN.
Arriba el dia i Subi, Sergi, Prat, Nati, Judit, Estrella, Mar, “Jekyll”, Víctor, Marina, Xevi, Montse V., Jordi, “Karre”, Abril, Marina (filla), Montse M., Mario, David, Àngela, Angel, “Poch” i Antonio surten cap a Cardona amb un temps no massa clar (a Igualada havia plogut bastant).
Passem pel costat del complex turístic de la muntanya de sal i aparquem els cotxes darrera de la muntanya, el més a prop possible de la Bòfia Gran.
Caminem seguint el GR marcat i quan ja es veu tota la bòfia Gran ens desviem bosc avall, molt avall, fins arribar a l’unió de la muntanya de sal amb la muntanya d’argila i vegetació.
Tenim sort, hem trobat la boca de la surgència a la primera. De fet està on havia estat sempre, potser una mica més avall i més baixa.
No plou, preparem els llums, el casc i ens posem bé el mono, els guants i les botes, i tots cap el forat.
Estalactites i estalagmites d’un blanc immaculat, colades parietals de color taronja, amb franges grises, excèntriques. Hi ha de tot, la halita, la silvina i la carnal·lita han fet bé la seva feina, és un espectable pels sentits.
El riuet, saturat de sal, ha creat uns meandres serpentejants per on passem uns 100 m. i .... el primer de la cua diu que es fa molt estret i que no tira.
Com ja anàvem amb la idea de que no estava clar que poguéssim fer tota la integral i que potser havíem d’entrar per un pou de 10 m que el llibre del Victor senyalava, girem cua tots.
Una vegada a la boca de la surgència, l’Antonio proposa travessar tota la muntanya de sal seguint per sobre el que deuria ser el riuet per buscar, el pou de 10 m i, si no el trobem, buscar la boca d’entrada del riuet.
Així que amb 23 persones buscant les boques, no es pot escapar res.
Primer trobem la boca del pou de 10 m, de 50 cm d’ample i molt vertical, sense instal·lacions, mal assumpte per entrar tanta gent. Ho descartem.
Al final, al fondo de la Bòfia Gran, trobem per on s’escola el riuet, i just al costat, la boca d’entrada.
Però la gent ja està una mica cansada i no se sap si per aquesta entrada podrem arribar a l’altre banda, ja que creiem que sortirà a la base del pou de 10 m i haurem de fer mitja volta.
Entrem uns quants, els altres esperen notícies per decidir que fer, uns que han entrat, al ser el meandre estret, arrossegat i sempre vas sucant aigua molt salada, ho deixen córrer, quedem 9 persones i seguim, arrebossats en sal, mullats, però la cova va tirant i, al final s’arriba a un pas molt estret. David decideix passar-lo, i ... sorpresa!!! .... era el pas estret que ens va aturar per la boca de la surgència. Passem els nou i arribem a l’exterior. Èxit total!!!. Això si, ni rastre de la base del pou de 10 m.
Com s’ha fet una mica tard, uns agafen el camí de tornada per la muntanya, el mateix pel que hem baixat al matí, un altre va per d’alt de la muntanya de sal per donar la sorpresa a la gent que espera a l’altra boca.
La resta tornem per dins de la cova i, miracles de la vida!, ja no fa falta passar pel pas estret, es pot passar per sobre del meandre fent una mica de grimpada entre els blocs caiguts.
Sortim a l’altra banda on espera la resta de companys però ningú vol fer-la, s’ha fet una mica tard i hem de tornar als cotxes. De tota manera tots estan satisfets amb l’exploració feta per dins i per fora de la muntanya de sal.
Prenem una cervesa al bar del museu de sal, que per cert, els conductors de les furgonetes turístiques són molt poc amables, i cap a casa a dinar o al pantà que hi ha prop d’allà.
Una sortida fantàstica que de segur tornarem a repetir.
