Ja tenim aquí la nova sortida mensual d’espele de l’EGAN.
Aquesta vegada, la vocal d’espele, Karla, i vist que els espeles de l’EGAN estan una mica mandrosos i amb poques ganes de sortir de casa (síndrome del confinament), o els tenim escampats per tota la geografia catalana (la síndrome de mantenir les distàncies) ha decidit proposar fer un avenc de poca fondària, que no s’hagi de caminar gaire per arribar i amb formacions boniques.
I remenant enciclopèdies espeleològiques i blogs varis, va sortí una que, a priori, complia amb totes les expectatives.
La Bòfia dels Prats.
Avenc de 36 m de fondària, 164 m de recorregut dividits en 3 parts i a 5’ d’on s’aparca el “cotxe”.
Tot perfecte per fer de reclam als espeles de l’EGAN.
La cita va ser el dissabte 31 de juliol de 2021 a les 8 h. a l’aparcament del restaurant Canaletes, com sempre, per a que no es despistés ningú.
Al final, la resposta va ser “una mica justa” per a les pretensions de la vocalia, però molt correcte per a una activitat espeleològica que és “mala amiga” de les multituds.
Així que a les 8 h, i un pel més, del 31-7-21, Judit, David, Àngela, Sergi, Subi, Karla i Antoni sortim cap a Coll de Nargó, municipi on es troba la cavitat a fer.
La distància per carretera se’ns fa una mica llarga per a un avenc tant petit (1:30 h), però la traca final està per arribar.
Després de la carretera asfaltada, hem d’agafar una pista, més o menys en “bon estat” per a 4x4, però anant amb cotxes “normals” la cosa canvia. Una hora més de camí “etern” i traient pedres del mig per a que els turismes no toquessin de baixos.
Però vam arribar a la gran corba a l’esquerra que la descripció deia que havien de deixar els vehicles.
Ens canviem i comencem a caminar amb una mica de boira.
Exactament a 3’ d’on hem aparcat s’obre la gran boca de la Bòfia dels Prats. Perfecte.
La veritat és que és un avenc agraït. Té una mica de tot, bé, rectifico, te molt de “merda de gralla”, però val la pena fer-la.
La baixada pel pou de la boca d’entrada és espectacular, 15 m aeris ens deixen en una gran planta inclinada plena de molsa.
Una vegada a la planta hi ha dos vies.
La via Fonda, on s’acumula més guano, té un passamà senzill i 2 pous més, de 10 m, per arribar a una saleta amb formacions i el fons de la cavitat.
La via Remuntant. Al costat de l’altra via. S’ha de pujar per una corda fixa d’uns 7 m per arribar a una balconada on es pot veure el pou d’entrada en tota la seva extensió. Passem un pas estret i arribem a una sala on hi ha un pou de uns 8 m sense formacions que descartem. Passem pel costat d’aquest pou i, gatejant per una finestra i entre formacions, descendim uns 6 m, amb corda, a una sala molt concrecionada que, fent servir una mica la imaginació, una de les formacions té l’aspecte de la boca d’un cocodril gegantí.
I així, fent fotos, parlant, i rient, van passar les hores dintre d’aquella “petita” cavitat, fins estar l’increïble temps de 4 h sense adonar-nos.
Visitada la cavitat, només quedava retornar cap a casa intentar parar a algun lloc que ens poguessin donar de dinar a les 17 h.
Només vam trobar un bar que, a cop de tapes, vam ficar “braves i croquetes” dins la panxa per continuar el viatge.
Definitivament va ser una molt bona sortida d’espele on fa bona la dita de “en el bote pequeño está la buena confitura”. Llàstima de la distància i el llarguíssim camí de carro.
