L'endemà de la travessa Rubicera-Mortero de Astrana, amb tots els músculs dels braços adolorits per l'esforç als passamans de Mortero, l'objectiu era, almenys el d'uns quants, fer espeleologia una mica més tranquil·la i per aquest motiu es va escollir la Mina Sel de Hayas, a Udías. Entrant per aquesta mina hi ha diferents possibilitats, així que una part del grup va escollir recórrer la mina i part de la cavitat natural que s'hi enllaça i la resta, els que es trobaven en millor forma, van decidir fer la travessa Sel de Hayas-Cobijón de la Sal.
El grup que va recórrer la mina érem l'Àngel, el Tort, el David i la Judit de l'EGAN, amb l'esplèndida companyia de l'Ana i el Paco del grup d'espeleologia del GESAP (València).
La Mina de Sel de Hayas o Mina Hermosa és una explotació de zenc i plom, propietat de la Real Compañía Asturiana de Minas (RCA), que va estar en funcionament fins els anys 60. La mina té 3 nivells i és, en algunes zones, laberíntica, sobretot en la zona de connexió amb la cova natural de Rescaño.
Copio del blog mineralescosme.blogspot.com la següent explicació:
Se trata de las mineralizaciones típicas MVT (Mississippi Valley Type) con menas de Pb (galena) y Zn (esfalerita) en rocas carbonatadas de la cordillera Cantábrica que al estar cerca de la superficie han sufrido procesos de alteración supergénica de la mena primaria de sulfuros para dar lugar a minerales secundarios como:
- Smithsonita: carbonato de zinc
- Cerusita: carbonato de plomo
- Hemimorfita: silicato de zinc
- Hidrocincita: hidróxido-carbonato de zinc
La mina a principis del segle XX
El recorregut per la mina va més enllà de l'espeleologia i es pot considerar arqueologia industrial. Caminant entre els antics rails, hom es pot imaginar la duresa del treball i les condicions en què es desenvolupava. Poca llum, poca maquinària que ajudés l'home en la feina de trencar i carregar la pedra, llargues jornades de treball... entristeix pensar que l'esforç de tants homes al llarg de tantíssims anys va caient de mica en mica en l'oblit.
A estones caminem seguint els rails de les vagonetes que s'utilitzaven per extreure el material, veiem els suports de l'escomesa elèctrica, passem canvis d'agulles, pous que porten a un nivell inferior i, sovint, alguna resta oxidada ens desperta la curiositat i ens hi parem una estona: una vagoneta, ara plena d'aigua en comptes de mineral, part dels mecanismes d'arrastrament, una canonada d'aigua de desenes de metres de longitud, un acopi de cates de roca...
El laberint de galeries ens fa descendir gairebé tota l'estona, a vegades amb rampes molt inclinades, i ens porta a la base d'un pou quadrat, artificial, que s'eleva des d'on som nosaltres cap amunt: és un pou d'extracció de 100 metres de profunditat que data del 1940. Ens hi estem una estona intentant fer la fotografia de tot el llarg del pou i ho aconseguim.
Reprenem la marxa deixant galeries a banda i banda, passem amb certa recança per sobre un rail oxidat que fa de pont per salvar un desfondat i, després d'haver caminat un parell d'hores pels túnels excavats a pic i pala a la roca, ens n'adonem que fa estona que no travessem galeries excavades i que hem connectat definitivament amb la cova natural de Rescaño.
De mica en mica les galeries naturals es van fent més àmplies, algunes són de dimensions espectaculars i formes capritxoses, com una galeria triangular que seguim. També trobem sostres amb moltes formacions, zones amb el terra de sorra i altres de fang... fins que arribem al final d'una galeria on hi ha una gatera descendent, molt estreta, i alguns de nosaltres hi baixem, d'un en un, per comprovar que és cert que hi ha una corda al final de la gatera i que, després d'un pas estret, hi ha una continuació. Però ja portem prou estona i hem de tornar, així que mengem alguna cosa i refem els nostres passos.
Al cap d'una estona som un altre cop a la mina i, després d'una forta pujada, ens desviem del camí per anar a una galeria terminal per veure una construcció similar a una estació de tren on s'hi conserven els fonaments de la maquinària. A sobre d'una de les parets de guix encara s'hi poden llegir diferents anotacions: “Trabaja el compressor en vacio à 60 A Pes 237 Vtios en carga à 160 A Pes 228 Vtios”.
Desfem el camí, enllacem amb la galeria que continua amb fort pendent cap amunt, tornem a recórrer les galeries d'entrada i finalment arribem a la boca. En resum, un laberint que no haguéssim pogut recórrer sense els coneixements de l'Àngel Nicolàs, que ens va fer de guia com tantes altres vegades.
Fotografies de Josep Mª Tort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario