Avenc que segons la topo indica que té una fondària de -62 m i un recorregut de 425 m. Està situat al municipi de Pont de Bar, a l’agregat de Toloriu.
Poch i Nati havien fet aquest avenc, però no es recordaven de res, i la resta mai l’haviem fet, però l’Antoni els havia convençut perquè els va dir que era més cova que avenc, que es seguiria els curs d’un riu subterrani i que tenia formacions. Tota aquesta informació era extreta de diverses publicacions i enllaços d’internet.
Ja, a l’hora de buscar l’entrada de la cavitat, la Nati i el Poch van demostrar que “no era broma” que no es recordaven de res, ja que no la trobaven.
Al final l’Airon, com és habitual, la troba, ens preparem per baixar l’avenc i fer cova i ... sorpresa. Sembla ser que és una cavitat una mica estreta d’entrada, però no hi ha problema, suposem que s’eixamplarà en breu.
Ja !!!. Mentida !!! Tota l’estona anem o ajupits, o arrossegant-nos, o és un laminador i anem estrets. Total, un calvari pels genolls, els colzes i tota articulació que toqui paret o terra.
Lo del riu subterrani tampoc és com esperàvem. I millor, ja que estava una mica sec i, si be havia un corriolet d’aigua, no arribava a taponar les múltiples gateres que havíem de passar i, així, només ens mullaven la meitat del cos ( la que s’arrossegava pel terra). Això si, a la que et despistaves, el fang s’apoderava de tu.
Xino-xano anem avançant fins arribar a lo que la descripció de la cova diu “la cascada”. Una altra frustració, la cascada era una petita colada de 2 m fàcil de baixar que deixava passar molt suaument el corriolet d’aigua cap avall.
Després havia l’escalada de 5 m, això deia la descripció, però va resultar ser igual de fàcil de pujar que “la cascada”.
I així, lluitant contra l’espai de la cova arribem al final, on l’aigua s’entolla en un meandre i el sostre baixa massa que no ens deixa continuar.
400 m que hem passat, o gatejant o rascant paret sense parar. Formacions té, però no destaquen per la seva immensitat.
Tornem tots cap a la sortida, tornant a recordar els cops al genolls i les rascades per tot el cos (llàstima de mono). Però sortim i ens sentim feliços d’haver conquerit, un cop més, un trosset de naturalesa oculta i ens diem : ¡¡¡ Un èxit més de l’EGAN !!! amb la modèstia innata que ens caracteritza.
La cova, mirada amb la distància, no està malament, és fins i tot, bonica, però no es recomanable fer una visita amb molta gent de cop, recordeu que nosaltres érem 8 persones, perquè massa còmoda no és.
En venjança, i com encara sobrava temps, vam anar a buscar rovellons per les rodalies i el David i la Judit van poder demostrar la seva habilitat com boletaires (1 Kg en ½ h).
I així va ser la sortida del 30-8-15 de l’EGAN. Fins a la propera que ens esperaran, segur, més sorpreses.