Aquesta va ser una més de les sortides que vam fer durant la nostra estada a Cantàbria. El divendres, després de sortir de la Gándara, estàvem pensant diferents opcions per l’endemà però no ens acabàvem de decidir. L’Àngel, que ja tenia altres plans pel dissabte, ens va llançar la idea d’anar a Cueva Fresca. Tot i que no la teníem al cap inicialment, la Karla, que havia fet una previsió molt optimista de totes les coses que podíem fer aquells dies, resulta que portava topo i descripció de la travessa entre la Sima de Tíbia i Cueva Fresca. Així doncs, entraríem amb la intenció de recórrer la cavitat i mirar d’arribar a la connexió amb els pous de Tíbia.
Dissabte doncs, sortim de Ramales en direcció a las Casucas de Asón i fem els 30-40 minuts d’aproximació fins a la boca de Fresca. El grup en aquesta ocasió el formem: David, Judit, Subi, Amparo, Óscar, Mario, Karla i Josep.
La primera part de la cova, fins a la gran Sala Rabelais, és força còmoda. A l’inici, un laminador ens porta cap a un petit ressalt equipat en fixe i de seguida trobem un passamà senzill que evita un esfondrament.
Passem per grans galeries amb algun tram equipat, la veritat és que acostumats a les cavitats de Catalunya sempre sorprenen les dimensions increïbles de moltes coves de Cantàbria. L’Óscar amb el seu supermòbil ens fa una sessió de fotos a la Fuente de los Macarrones i topem aviat amb el pas de la Vira de la Araña. La galeria de la 5a Avenida ens deixa a la Sala Rabelais, inmensa. A partir d’aquí, seguim les indicacions que ens havia donat el company Paco de Castelló i trobem sense gaire problema l’entrada a la red intermedia que ens ha de portar fins al riu de Tíbia. Aquí la cavitat canvia completament i passem de grans galeries a gateres, diaclàsses i alguns pous a vegades una mica incòmodes (tots instal·lats en fixe i en bon estat). Les marques, fites i reflectants que anem trobant són de gran ajuda perquè la veritat és que costaria bastant ubicar-se només amb la topo. Aviat sentim el soroll de l’aigua i l’últim P15 ens deixa al riu de Tíbia. A partir d’aquí toca remuntar el riu, amb algun passamà i alguna corda fixa i cadascú arriba fins on li demana el cos. Passant la marmita de la cortina de agua acabem tots força molls, bé, alguns més que d’altres... El Subi, el David i la Karla fan una avançada i intenten arribar fins a la connexió amb el P85 que baixa de Tíbia però no l’acaben d’identificar i tornen per reunir-nos tots a la base del P15 i refer el camí de sortida.
Tot plegat, una bona sortida que pot servir de reconeixement per si algun dia ens decidim a fer la travessa.