És un avenc de -84 m, ample i sense passos estrets, així que és dels que podríem dir, dels avencs “còmodes” del Garraf. L’únic inconvenient és que no està al costat de la carretera, sinó que primer has d’aparcar el cotxe al Pla de Querol i caminar fins a dalt del radar de la bola, i després caminar una bona estona pel rascler punxegut riera avall fins trobar la boca amagada entre la vegetació. Com ajuda saps que has de passar per l’avenc de la Discòrdia i, rascler avall, seguint unes fites, arribar a la boca.
Doncs bé, l’Antoni, l’únic que havia fet l’avenc del grup, i de això feia uns 15 anys, no va trobar ni una sola fita a la primera –cosa habitual- , ni l’avenc de la Discòrdia, sinó que vam trobar l’avenc del Parpal i així més de ½ h rascler amunt i avall fins que es decidir tornar a començar a buscar des del radar de la bola, però una mica més amunt. Ara si, es troba l’avenc de la Discòrdia, les fites, algunes molt amagades entre la vegetació del rascler i... al final, la boca del Sant Cristòfol.
Instal•lem a la boca sense més contratemps i, cap avall. A banda del primer llarg de -12 m., la resta de l’avenc el fem amb corda de 9 mm i de color negre, que dóna la impressió d’estar penjat d’un fil de titarany.
El davallador corre que se les pela i el guant de la mà s’escalfa sense contemplacions, però “xino-xano”, passant reinstal•lacions i lligant la corda amb nusos de nou per a més seguretat, arribem al final de l’avenc que, com tots volem dir que hem fet els -84 m ens apilonem uns sobre els altres ja que l’últim pou és bastant estret per estar els 5.
Amb bon humor i paciència, sortim tots de l’avenc i tornem a passar pel rascler muntanya amunt seguint les fites, que, per no variar, hi ha un moment que les perdem i tornem a anar a “lo EGAN”, en línia recta cap a l’antena de la bola i sense contemplacions de si el rascler i la vegetació amb punxes ens fa variar de la nostra línia recta.
Al final a les 17 h estem novament al cotxe, i això que havíem dit a les famílies que tornaríem a l’hora de dinar, però fent espele hi ha una dita que .... se sap a l’hora que entres, però no a l’hora que sortiràs .... i a l’EGAN ho sabem molt be.
De tota manera, a les 18 h ja érem a casa ja que tenim un conductor que, amb prudència, ens va portar cap a Igualada per poder complir els nostres compromisos familiar, això si, sense poder dinar.
Bon dia d’espele i .... fins una altra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario