Gouffre de Gènat

Era el dissabte, 23-5-15, a primeríssima hora del matí, quan Jordi, David, Judit,César, Laura i Antoni, tots de l’EGAN, marxem cap a França. Per ser més exactes, anem a l’Ariège, al poble de Gènat, on hi ha un avenc en mig del poble i en mig del carrer, i no és broma, que han de tapar amb una trapa perquè sinó caurien els vehicles que circulen per allà.

Només per aquest atractiu ja és suficient desplaçar-se per veure com és. Però és que, a més, tira -200 m de fondària i això ja no és cap tonteria, i si l’afegim que les instal·lacions són una mica “peculiars” (forats que travessen la paret del rascler de banda a banda i has de ficar la corda per dins), ja és suficient per matinar i plantar-nos a la boca sobre les 11h del matí, havent sortit d’Igualada.

Jordi l’ha fet varies vegades però sempre s’ha quedat a la capçalera del pou de 40m que està a -130 m. Per això instal·la i portem cordes i material suficient per arribar avall del tot.

Aixequem la trapa de la boca de l’avenc i comencem a ficar-nos dins. Aviat ens adonem que no hi ha formacions a aquesta cavitat, tot és paret “mare” amb un rascler molt pronunciat degut a que és una cavitat activa que regalima aigua molt sovint i especialment a partir de -90 m.

                                                    

Es succeeixen els pous que els salvem sense dificultat i anem baixant els 6 admirant com la força de l’aigua ha pogut fer aquests conductes.

Passem per gateres i meandres que comencen a complicar la progressió ja que, a banda que el meandre és estret, comença a circular aigua per avall i caure agua per amunt.

L’avenc no és fred, però si t’està caient aigua del Pirineu per tot arreu que no pots amagar-te, i si t’arrossegues encara suques més, doncs, a poc a poc comencen a fallar-te les “calories” de la capa de greix que has acumulat dels bons dinars i sopars.

La idea era dinar –d’atac- a la base del pou de 40 a -180 m de fondària, que per la topo, la sala era bastant gran. Però Cesar i Laura no baixen el pou perquè porten mono de roba i està moll per tot arreu. Jordi i Antoni van amb mono “impermeable” (és una broma si ja el tens bastant gastat) i David i Judit que baixen també al pou de 40 van en mono de roba però com els agrada anar a la platja i mullar-se estan acostumats a anar xops, i així anaven des de feia una bona estona.

Arriben els quatre a la base del pou de 40, a -180 de fondària i...... ni en broma podem parar a dinar allà!!!. Tot és aigua per tot arreu. Un riuet a la base i pluja constant sobre els nostres caps et fiquis on et fiquis. Per a mal de mals, pensant que teníem material de sobres, hem deixat les plaquetes necessàries més amunt i no tenim per seguir instal·lant i baixar l’últim pou de 13m fins el sifó terminal.

Així que agafem “els trastos” i, un a un, com ordenadament fem els espeles (més que res és que no hi ha una altra forma de pujar per una corda), pugem el pou de 40m, el de 7m, passem el meandre, dos pouets més de 6 i 5 m i a -90 m ens trobem al Cèsar i la Laura que han dinat en un recó que només cauen “quatre gotes” per segon i és tolerable comparat amb el diluvi de més avall.

Acabem de dinar tots i com David s’ofereix a desinstal·lar, que vol dir mullar-se més estona que els altres, ningú li replica.

Pujant ens adonem que un passamà que hi ha a la capçalera del pou de 30m no està fet per a gaudir de la comoditat de la visita a la cavitat, i més d’un les passa “magres”, però, si tenia fred .... ja no en té. Això és lo bonic de les pujades en espele, que saps que se’t passarà el fred que has acumulat baixant per la corda.

Tots sortim sans i estalvis i som l’admiració dels veïns del poble que, tot i tenir l’avenc al seus “morros” mes d’un es queda sorprès de la nostra sortida i de saber que sota d’aquella trapa que mil vegades han trepitjat, hi ha un avenc de -200 m.

Només queda fer la foto de família dels 6, tornar a col·locar la trapa al seu lloc,que tot s’ha de dir, ho tenen molt bé organitzat, i marxar cap el càmping “Complexe des Oustalous” a Les Cabannes per sopar i dormir perquè al dia següent hem d’anar, de tranquils, a la grotte Sabart, però .... això és una altra història.