Buscar este blog

20 de noviembre de 2017

FORAT DE SANT OU (Gombrèn)

Dintre de la programació oficial de sortides d’espele de l’EGAN, el mes de novembre toca anar al FORAT DE SANT OU (Gombrèn -Ripollès-).

La sortida prometia ser atractiva ja que combina l’espele amb la recerca de bolets i acabar amb un bon dinar al restaurant que hi ha a l’Hostal de Montgrony.
De fet vam complir, com a bons espeles amb la visita a l’avenc i amb el bon dinar al restaurant, però la recerca de bolets es va tenir que deixar estar per manca de temps.
Així que el 5-11-2017, ens trobant directament a l’aparcament de l’Hostal de Montgrony tota l’expedició que, sortint de diferents llocs de la geografia catalana, hem respòs a la convocatòria de la sortida d’espele de l’EGAN. 

Salva, Amparo, David, Judit, Marina, Virginia, Pol, Jess, Tort, Jordi, Ferran i Antoni ens trobem al bar de l’hostal. Però no esmorzem allà, ja que l’espele és una persona curtida i l’agrada “patir”.

Així que anem a esmorzar al refugi de Planelles, que està a 5’ de l’hostal. El problema és que aquest refugi està en condicions precàries (el sostre es cau), i hem d’esmorzar a les taules de fora, amb un fred “que pela” i un vent que es deixa notar.
Acabat d’esmorzar, amb més rapidesa del que ens és habitual, ens preparem i equipem al costat dels cotxes per caminar, camí amunt per darrera del refugi fins arribar a la boca de l’avenc del Forat de Sant Ou.


La boca està protegida amb una barana de fusta i les instal·lacions que hi ha són parabolts. Però, alerta pels que vagin a aquest avenc confiant en les instal·lacions, als parabolts els falten les plaquetes, només està posat el parabolt amb l’espàrrec sortint i les femelles.
Com tenim el material dient, instal·lem les plaquetes necessàries i baixem.


Primer un pou de 30 m, dels que 20 m són directes, després, amb molt de compte, i pensant que són 12 persones les que baixen per allà, descendim per la rampa de la base del pou, entre restes de fulles, branques i pedres que en equilibri inestable fan que el segon pou de 20 m pugui ser un malson pel que està sota d’aquella rampa degut a la quantitat de pedres que li podrien caure al damunt.

Però, no va ser el cas, tots vam tenir molta cura al baixar la rampa, arribant a la base del pou sense problemes.

Allà vam fer la “foto de família” oficial i, com era tard per anar a dinar, ja que havíem quedat a les 14:30 h al restaurant i ja eren les 14 h i tots estaven avall, vam començar a circular sense cap dilació. El menjar és sagrat per un espele, i més si és un bon menjar entaulat, calent i ben servit. 


I així va ser, crec van trigar menys en pujar tots que en baixar.

L’avenc no té formacions atractives, però és un avenc ample, còmode de fer i el seu atractiu està en les seves generoses dimensions. Baixes 67,30 m en el que és l’avenc més fondo de la zona, en una serra, la de Montgrony, ben conservada i plena de vegetació.


I així va acabar la sortida d’espeles de l’EGAN, amb un bon dinar en l’Hosteria del santuari de Montgrony que aprofita l’edifici de l’antic santuari i enganxat a l’ermita de Sta. Maria de Montgrony i molt a prop de l’ermita de Sant Pere de Montgrony.


Bona espele a tothom.

16 de octubre de 2017

La Veritable Gorja del Tec

Apertura de la parte superior de les Gorges del Tec o Aigua de Llinars en el Solsonès-Berguedà. Se puede realizar el descenso del barranco y la exploración de la Bofia del Tec, que nos encontramos a mitad del recorrido a la izquierda del lecho. Esta cueva es una de las cuevas de mas recorrido del Berguedà, con mas de 300 m de longuitud y donde hasta ahora, solo se podia llegar remontando el rio.





3 de octubre de 2017

LA GOUFFRE BERGER


EL 24 de maig de l’any 1953 succeeix un fet que marcaria un abans i un després en la
història de l’espeleologia, la descoberta d’una cavitat que superaria per primera vegada els 1000 metres de profunditat de la mà del francès Joseph Berger. Aquest fet va suposar que es convertís en l’avenc més profund del món, arrabassant-li així el títol l’any 1954 a la Pierre de St. Martin, tot i que gairebé una dècada després el recuperaria.
La Gouffre Berger es troba a la comuna d’Engins (Isère - França), a 1460m d’altitud dins delmassís de Vercors. Des de la seva descoberta, el sistema ha estat l’escenari de nombroses exploracions donant a dia d’avui un recorregut total de més de 30km i una profunditat màxima de -1323m. Malauradament la cavitat no ha quedat indemne al pas de l’home, perdent així la seva virginitat i deixant centenars de quilos de deixalles al seu interior. Per aquest motiu fa uns anys el Comitè Departamental de Jura juntament amb el suport de la Federació Francesa d’Espeleologia organitza una campanya de neteja cada mes d’agost, deixant instal·lada tota la cavitat i oferint a tota la comunitat espeleòloga la possibilitat de descendir aquest mític forat amb una certa facilitat, tot col·laborant amb la tasca d’extracció de romanalles. Assabentats de l’esdeveniment, aquest passat 3 d’agost de 2017, SPELEO DISCOVERY juntament amb companys de varis clubs (ERE-AEC,EGAN, ECG, Frikis i GREC) decideixen embarcar-se en l’aventura de superar els -1000m de profunditat. Decidits, surten de Barcelona direcció Vercors amb un objectiu clar, superar aquesta xifra...
El millor dels escenaris es comença a dibuixar i un sol de justícia ens fa obrir els ulls després de passar la nit al càmping de l’organització.


Mica en mica l’excitació i el nerviosisme comença a aflorar i després d’esmorzar, com de costum, comencem a fer els últims preparatius; organització del material, socors, intendència, topografies...però aquesta vegada amb la tranquil·litat i la lleugeresa de saber que no haurem de carregar quilos i quilos de material col·lectiu per assolir el nostre objectiu, arribar a la cota -1100m. Punt on el riu passa a ser totalment infranquejable, si no es disposa de material aquàtic, i on acaba desembocant a una successió de sifons fins arribar a la cota màxima de la cavitat a -1323m.



Som un grup de 7 persones i pensem com organitzar l’atac. Sabem que tots junts probablement no arribarem a l’objectiu, per tant, decidim separar-nos en dos grups. 
El primer grup serà el format per en Ferriol C., en David B., en Sergi M. i l’Àngel C.; que
entraran cap a quarts de dues de la tarda, després dels 40 minuts d’aproximació que ens
separen caminant des del pàrquing. El segon grup, format per l’Àlvaro P., en David L. i
l’Eduard S. entrarà 1h més tard, deixant així una mica de marge per afavorir la progressió
durant el primer tram de l’avenc on una successió de pous i meandres enfonsats baixen fins a -240m.

Entrem al forat, i quan comencem a davallar el canvi de temperatura es fa latent. La frescor ens envaeix i els rajos de sol van desapareixent fins a quedar atrapats per la foscor absoluta, l’aventura comença, és hora d’obrir els frontals...
Descansats, el primer grup comencem a progressar hàbilment i en poc més d’una hora ens
plantem a la base dels pous, lloc on comença la Gran Galeria. En aquest punt les dimensions de la cavitat canvien radicalment donant lloc a unes enormes sales i galeries. Seguim avançant i passem el llac “Cadoux”, sec en aquesta època. Blocs i discretes formacions comencen adornar el que serà una caminada bastant atlètica fins arribar al camp 1, a -500m de profunditat. Arribats al bivac, decidim aturar-nos 5 minuts per descansar i picar alguna cosa, en aquest moment ja portem dues hores i mitja d’activitat. El conjunt del grup es troba bé i decidim seguir endavant, és a partir d’aquí quan comencem a meravellar-nos per la bellesa d’aquest espectacular sistema. Enormes gours, columnes gegantines, infinitat d’espeleotemes ens rodegen... i és quan comencem a plantejar-nos de que haurem de tornar-hi amb més tranquil·litat per documentar fotogràficament aquesta catedral subterrània.

Arribem a la “Vestiaire”, el punt d’inflexió de la cavitat. Fins ara, apart de tolls d’aigua i
degotejos, tot el recorregut realitzat ha estat més aviat sec, a partir d’aquí entrarem a la
zona més activa del sistema. En el passat hi ha hagut cinc accidents mortals per culpa de les crescudes, però sense predicció de mal temps, no dubtem ni un instant en endinsar-nos una mica més cap a les profunditats. Passat aquest punt tots som conscients que entrem en una zona de risc de crescuda així que apaivaguem una miqueta les bromes, ens concentrem i la nostra banda sonora passa a ser l’incessant curs de l’aigua. Durant la planificació de la
sortida, ens vam assabentar que hi havien passamans instal·lats per poder evitar l’aigua,
llavors vam decidir sacrificar el material aquàtic per anar lleugers de pes, tot i que tardéssim més estona en superar les imminents dificultats... - El moment ha arribat! - Un seguit de passamans i ràpels guiats ens condueixen endavant però de cop ens en adonem que l’estat de les cordes és molt precari així que decidim extremar les precaucions ja que una caiguda suposaria un greu problema en aquesta zona.


Passat aquest primer tram, tant desgastador, arribem a la Sala de les “Counfinades” i decidim aturar-nos per menjar una mica i provar el menjar d’astronautes que ha portat en David (un menjar preparat que després d’introduir-lo en una bossa, li poses aigua, reacciona i fa que el tinguis calent) – Quines coses, eh? - . Ens assentem sobre uns blocs per acomodar-nos quan de sobte sentim una veu coneguda... - El segon grup us ha atrapat! – Ells són una persona menys i durant els trams dels passamans es nota, així que s’aturen una estoneta amb nosaltres i decidim deixar-los passar. Són les 8 de la tarda i tots quatre ens seguim trobant bé físicament, així que seguim avall.
Passem el “Niagara” i varies cascades però els passamans i els ràpels guiats continuen, quan de cop i volta, ens creuem una parella de francesos vestits amb neoprè per sota nostre que caminen pel riu. Aquests ja de pujada, alçant la vista i se’ns queden mirant amb un mig somriure, entre simpàtic i burleta, pensant en la sort que han tingut de no haver de fer aquests equilibris. – Queda poc! – ens diuen. I sí, efectivament, per fi sembla que arribem a una zona àmplia on mirem la topografia i tot encaixa...estem al Gran Canó.

Caminem una estona i passats alguns pous i cascades, curtcircuitem un sifó que ens desemboca a una galeria on trobem l’últim pou. El majestuós “Puit de l’Ouragan”, una vertical de 45 metres adornada amb la cascada que l’acompanya. – Per fí! – Penso. Inicio la davallada, però de cop un aire gèlid m’acaricia tot el cos, i és en aquell moment quan el meu cap comença a pensar en com deuria ser fa més de 60 anys el primer descens d’aquells exploradors quan baixaven el mateix pou... Els quatre som a la base del pou, i de nou, ens retrobem amb el segon grup. Ells estan de pujada i ja han fet cota! Ens quedem 5 minuts de xerrameca i ràpidament caminem els últims metres fins que per fi, ara sí, arribem al nostre objectiu, a -1100 metres de profunditat!


Contents ens fem la foto a la cascada, piquem alguna cosa i ràpidament ens posem en marxa ja que portem 9 hores d’exploració i el cansament es comença notar. Comencem a pujar i mica en mica anem guanyant metres. L’ascens, més lent, va debilitant-nos i es comença a trencar l’homogeneïtat del ritme del grup. Avancem fins que de cop ens trobem a l’inici del primer tram de passamans i és aquí on l’horari que teníem previst es comença a dilatar. Camí amunt comencem a deixar enrere la cota -1000, -900, -800... i pel camí decidim agafar algunes bosses de brossa per col·laborar amb l’objectiu ecològic de l’esdeveniment. Acabem el segon tram de passamans i el soroll incessant de l’aigua desapareix, per fi estem fora de la zona de risc! Cansats ens plantegem com a objectiu primari arribar al Camp 1, a - 500m de profunditat. Allà decidirem què fer, parar a dormir o seguir. Finalment arribem al Camp 1 cap a les 10 del matí i ens trobem a un dels dormitoris el segon grup que està dormint. En David i l’Àngel també s’animen a assaborir una estona de son i mentrestant en Sergi i jo, ens quedem cuinant alguna cosa i petant la xerrada. Entre soroll i soroll, inconscientment acabem despertant a l’altre grup i cap a les 11 decidim despertar també als nostre companys per acabar de fer l’esforç final fins a la sortida. Iniciem la marxa però de sobte, comencem a veure que hi ha una certa aglomeració de gent dins la cavitat, – És clar! És dissabte! – Fins a la base dels pous no trobem excessius problemes, però a partir d’allà ens comencem a dividir i barrejar de manera que sortim esglaonats; entre francesos, el nostre grup i el segon grup. Mica en mica anem sortint tots i els últims rajos de sol del dia ens saluden. – Fantàstic, tots fora! El nostre primer -1000!!!

Text Ferriol Canyelles
Fotos: Sergi Muñoz i Christian Lopez





26 de septiembre de 2017

SORTIDA DE DESCOBERTA D’ESPELEOLOGIA

T’agradaria descobrir el món de l’espeleologia? Tens curiositat per saber el que s’amaga sota terra? Vols recórrer galeries i sales formades fa millons d’anys? L’EGAN et dona la possibilitat de conèixer indrets on poca gent pot arribar.

DIA: Diumenge 29 d’octubre 2017.

HORA DE SORTIDA: 7:30h. a la seu de l’EGAN. (Plaça Doctor Mercader 12 (al costat del Museu Comarcal) – IGUALADA) El desplaçament fins a la localitat de Bor (Cerdanya) es farà en cotxes particulars.

DURADA: Tot el dia

PROGRAMA: 1. Xerrada sobre conceptes bàsics d’espeleologia 2. Visita a la Cova de la Fou de Bor* *Ens reservem el dret de modificar les cavitats a visitar segons la climatologia. Es tracta d’una cova que és apta per a qualsevol persona.

PREU: 5€ FEDERATS (Inclou casc amb llum)

10 € NO FEDERATS (Inclou assegurança temporal i casc amb llum)

MATERIAL NECESSARI: mono o roba vella, guants, botes d’aigua o muntanya, 4 piles AA, esmorzar i dinar de picnic i roba de recanvi.

INSCRIPCIONS:

Presencials: Espeleo Grup Anoia (EGAN) grup filial del C.E.C.I Plaça Doctor Mercader 12 (al costat del Museu Comarcal) – IGUALADA 

Divendres de les 21h a les 22h Per e-mail: eganceci@gmail.com 
Només poden participar majors de 18 anys.

Data límit per inscriure’s: divendres 20 d’octubre 2017

21 de septiembre de 2017

TROBADA DE SOCIS I SÒCIES DE L’EGAN.

TROBADA DE SOCIS I SÒCIES DE L’EGAN.
3 DE SETEMBRE DE 2017

PARTICIPANTS:
Mario, Carles, Miquel, Virginia, Joshua, Cesc, Sebas, Joan, Amparo, Salva, Anna, Lluis, Nil, Prat, Judit, Nati, Lidia, Laura, Xavi, fill de Xavi/Laura, Karla, Josep, Airon, David, Rita, Santi i Albert.

Com cada 2 anys els socis i sòcies de l’EGAN organitzen una trobada practicant els esports que més els agraden per, més tard, dinar tots junts.
Aquesta vegada s’ha triat el massís de Montserrat per poder fer les activitats de Descens de Barrancs, Espeleologia i Muntanya/Eganins.
El bon temps va acompanyo i els socis i sòcies se’l van poder passar força bé.


Aquí deixem els petits escrits fets per cada grup de sortida al massís de Montserrat.


MUNTANYA / EGANINS

Degut a la poca assistència de les dues seccions de l’E.G.A,N i que al final cap nen es va apuntar a la sortida programada,i, un cop parlat amb l’Albert, que coneixia el terreny i era el guia de la secció, es va acordar canviar el recorregut “oficial” i buscar algún al·licient. Vam decidir anar a fer el camí sobre les coves del Salnitre a Collbató ,el pas de la Panxa, paral·lel al GR del camí de les Feixades.

Un cop a l’ aparcament ens vam trobar amb tanques que impedia pujar cap a l’aparcament de les coves. Tota l’ escalinata per arribar a la boca està tallada per la meitat per tal de passar-hi una nova instal·lació elèctrica i de xarxa. (suposem que, per depèn de quina activitat no hi ha cap problema per obtenir permís, les aus i altres animals protegits no els deu afectar la destrossa i soroll amb maquinària pesant i el pas de persones, en canvi, si). “El vent no bufa mai igual per tothom”.

Ja a dalt, i agafat el GR, al cap de 50 mts ens enfilem a buscar el camí, molt aviat ja veiem que no serà fàcil de seguir i que tot està molt poc definit i amb terreny poc estable. Trobem el “pas de la panxa” i amb l’ajuda d’una corda (no es necessària) remuntem el desnivell i fins trobar una canal de grimpada fàcil, anem flanquejant buscant el lloc menys complicat per progressar, mica a mica, fins a trobar el torrent fondo.






























Estem aproximadament sobre el “pas de la barra” i remuntem el “torrent fondo” per la seva part dreta orogràfica, busquem algún lloc per anar fins al llit del barranc i un cop allà decidim baixar-lo, encara que no portem arnesos, doncs no ho teníem programat.

Desfem els ressalts equipats amb cadenes amb poca complicació fins arribar al “pas de la barra”.

Ens ho mirem d’ una i altre manera i no ho veiem clar, tenim tot l’estimball a sota nostre. Al final ens hi fiquem i com sempre un cop passat no es tant complicat com ens semblava.

Tornem fins als cotxes i l’ anem cap el restaurant hotel del Bruc, però abans l’Albert ens porta fins una font amagada amb un paratge ple d’alzines i llorer, que poca gent

coneix, i seguirà sent així doncs comença a fer basarda la massificació i destrucció de la natura. (Internet a fet molt mal)
.



ESPELEOLOGIA

L'avenc escollit dins el Parc Natural de Montserrat va ser l'Avenc de Costa Dreta. Aquest espectacular avenc de 103 m de fondària és dels més representatius del massís i també ho és el camí per arribar-hi, el Camí vell de Collbató a Montserrat o Camí de les Bateries (com a curiositat, cal dir que s'anomena així des del segle XIX). Però l'aproximació és d'una hora, amb força pendent, i potser per això només érem 4: hi vam anar l'Airon, el Josep, el David i la Judit. I com que tots ja hi havíem estat, vam decidir fer la via Transversal i posar més emoció a la sortida (més emoció perquè cap de nosaltres coneixia aquesta via i ni tan sols portàvem la topografia).




  


Per sort el Josep es va poder descarregar tota la nformació al mòbil i el Dani va instal·lar perfectament fins a baix. Se'ns va fer una mica tard i no vam poder tornar a Collbató pel barranc de la font seca tal com estava previst, però amb l'objectiu del bufet lliure al cap, vam apretar el pas i només vam arribar amb mitja hora de retard. Al bufet ens vam reunir amb la resta de companys i companyes que havien anat a caminar, a fer el barranc de Sajolida o els que només havien pogut venir al dinar. Aquest any, però, vam trobar a faltar l'Antonio, l'organitzador de la trobada, que no va poder assistir-hi. Gràcies a ell una Trobada de Socis més, i ja en van 3.


DESCENS DE BARRANCS

El diumenge, 3 de setembre de 2017, i dins del marc de la trobada de socis de l'Egan que es celebra de manera bianual, uns quants socis del club vam fer el descens del Clot de Sajolida a .Montserrat. 

Després d'haver tramitat el corresponent permís al patronat, iniciàvem l'aproximació d'una hora de pujada suau però constant. 






Bonic barranc amb una successió de ràpels d'entre 6 i 23 metres amb zones de desgrimpades que aporten unes 2 hores de diversió i esportivitat per acabar tornant al cotxe amb un retorn d'uns 10 minuts

MÉS IMATGES

5 de julio de 2017

FORAT MICÓ


Animats per la presentació del llibre de Victor Ferrer sobre la cova en sal del Forat Micó, en la que informava que s’havia tornat a obrir la integral d’aquesta cavitat, la Estrella proposa fer una sortida d’espeles de l’EGAN a la cova.
Forat Micó havia estat una cova que els de l’EGAN havien fet bastant sovint, si be, des de que es va esfondrar per diferents llocs, feia molts anys, que l’havíem “oblidat”.
Dit i fet, la secció d’espele de l’EGAN proposa data per fer-la, 25-6-17, i anunciem la sortida a tots els socis/es.
La crida no pot ser més positiva, 23 persones apuntades de totes les edats que volen veure la cova de sal, molts per primera vegada.
De res serveix dir-les que si plou, s’anul·larà la sortida, que el meandre per on passa el riuet es molt estret, que s’ompliran de sal fins a les orelles, que no està clar el trobar les boques de la cavitat. Tot és igual, els 23 espeles de l’EGAN estan decidits a passar totes les calamitats que es puguin presentar .... són gent de l’EGAN.

Arriba el dia i Subi, Sergi, Prat, Nati, Judit, Estrella, Mar, “Jekyll”, Víctor, Marina, Xevi, Montse V., Jordi, “Karre”, Abril, Marina (filla), Montse M., Mario, David, Àngela, Angel, “Poch” i Antonio surten cap a Cardona amb un temps no massa clar (a Igualada havia plogut bastant).
Passem pel costat del complex turístic de la muntanya de sal i aparquem els cotxes darrera de la muntanya, el més a prop possible de la Bòfia Gran.
Caminem seguint el GR marcat i quan ja es veu tota la bòfia Gran ens desviem bosc avall, molt avall, fins arribar a l’unió de la muntanya de sal amb la muntanya d’argila i vegetació.
Tenim sort, hem trobat la boca de la surgència a la primera. De fet està on havia estat sempre, potser una mica més avall i més baixa. 
No plou, preparem els llums, el casc i ens posem bé el mono, els guants i les botes, i tots cap el forat.
Estalactites i estalagmites d’un blanc immaculat, colades parietals de color taronja, amb franges grises, excèntriques. Hi ha de tot, la halita, la silvina i la carnal·lita han fet bé la seva feina, és un espectable pels sentits.
El riuet, saturat de sal, ha creat uns meandres serpentejants per on passem uns 100 m. i .... el primer de la cua diu que es fa molt estret i que no tira.



Com ja anàvem amb la idea de que no estava clar que poguéssim fer tota la integral i que potser havíem d’entrar per un pou de 10 m que el llibre del Victor senyalava, girem cua tots.
Una vegada a la boca de la surgència, l’Antonio proposa travessar tota la muntanya de sal seguint per sobre el que deuria ser el riuet per buscar, el pou de 10 m i, si no el trobem, buscar la boca d’entrada del riuet.
Així que amb 23 persones buscant les boques, no es pot escapar res.
Primer trobem la boca del pou de 10 m, de 50 cm d’ample i molt vertical, sense instal·lacions, mal assumpte per entrar tanta gent. Ho descartem.
Al final, al fondo de la Bòfia Gran, trobem per on s’escola el riuet, i just al costat, la boca d’entrada.

                    

Però la gent ja està una mica cansada i no se sap si per aquesta entrada podrem arribar a l’altre banda, ja que creiem que sortirà a la base del pou de 10 m i haurem de fer mitja volta.

Entrem uns quants, els altres esperen notícies per decidir que fer, uns que han entrat, al ser el meandre estret, arrossegat i sempre vas sucant aigua molt salada, ho deixen córrer, quedem 9 persones i seguim, arrebossats en sal, mullats, però la cova va tirant i, al final s’arriba a un pas molt estret. David decideix passar-lo, i ... sorpresa!!! .... era el pas estret que ens va aturar per la boca de la surgència. Passem els nou i arribem a l’exterior. Èxit total!!!. Això si, ni rastre de la base del pou de 10 m.
Com s’ha fet una mica tard, uns agafen el camí de tornada per la muntanya, el mateix pel que hem baixat al matí, un altre va per d’alt de la muntanya de sal per donar la sorpresa a la gent que espera a l’altra boca.
La resta tornem per dins de la cova i, miracles de la vida!, ja no fa falta passar pel pas estret, es pot passar per sobre del meandre fent una mica de grimpada entre els blocs caiguts.

Sortim a l’altra banda on espera la resta de companys però ningú vol fer-la, s’ha fet una mica tard i hem de tornar als cotxes. De tota manera tots estan satisfets amb l’exploració feta per dins i per fora de la muntanya de sal.

Prenem una cervesa al bar del museu de sal, que per cert, els conductors de les furgonetes turístiques són molt poc amables, i cap a casa a dinar o al pantà que hi ha prop d’allà.



Una sortida fantàstica que de segur tornarem a repetir.

3 de julio de 2017

COVES MAMUT i DAKOTES

DISSABTE 10 DE JUNY DE 2017 A les 9 del matí arribo al Canaletas i al cap de poc arriba l'Estrella i després la Judit. Esperem el Mario que no arriba i és que s'ha confós i es pensava que havíem quedat diumenge. Així que ell no pot venir però anem a casa seva i recollim les cordes. Canviem de plans, deixem el Ginebró per un altre dia i decidim anar al Pou de la Portella. L'Estrella ha trucat al Jekyll perquè ens deixi uns vuits, però a mi em fa mal l'esquena i proposo anar al Mamut. Finalment sortim d'Igualada cap a les 10 del matí.

Arribem a Cabrera a 3/4 d'11, ens canviem als cotxes i esmorzem a l'entrada principal, arrecerats del sol que cau. L'Estrella ha enviat un missatge dient que som en aquest lloc i ha respòs el Pol dient que vindrà i que voldria fer Dakotes.



A les 11 entrem al Mamut i fem un recorregut ben complert, entrant i sortint pels diferents accessos de la cavitat, guiant-nos l'Estrella i havent-me dit que volia fer-ho. S'ho ha muntat molt bé en la seva combinació en el recorregut.

En la primera sortida localitzem el Pol que ja ha arribat i dient-li que tenim una corda de 45 m en els petates que hem deixat a l'entrada, ell la recull i va fins l'arbre que jo l'indico des de les roques de l'altre banda.

A 3/4 d'1 ja hem acabat l'exploració al Mamut i el Pol instal.la a l'arbre per baixar a Dakotes. A 3/4 de 2 ja estem tots al fons de la falla. Després recollim la corda i el Pol s'en va amb la bicicleta amb la què havia vingut.

A 1/4 de 3 proposo anar a prendre quelcom a un bar per acabar bé la cosa i alguna de les dues noies veu en un rètol que n'hi ha un a la mateixa urbanització, hi anem, i allà passem una bona estona fins a 1/4 de 4. 

A 3/4 de 4 estem al Canaletas d'Igualada i després l'Estrella em deixa a la porta de casa.

Fins aquí la crònica que ha fet el Josep Mª Prat. Des d'aquest bloc i en nom de tot l'Egan volem felicitar-lo pel seu 70è aniversari i animar-lo a continuar fent espeleologia molts més anys. 

Per molt anys!!

Amb L'ESTRELLA, la JUDIT, el POL i JOSEP Mª PRAT

29 de mayo de 2017

CANTABRIA III - CUEVA DEL COVACHO

Per l’últim dia d’activitat a Cantabria l’opció escollida va ser la Cueva del Covacho, a Liendo. És una cavitat totalment horitzontal, una amplia galeria que ens permet anar gairebé sempre caminant, només en algun punt ens hem d’ajupir o gatejar una mica.


Aquesta vegada som l’equip al complet: el Poch, la Nati, el Mario, el Subi, l’Àngel, la Karla, el Josep, el Salva, l’Amparo i la Carlota, amb el seu mono nou de color vermell “espele”, tota una profesional. Aparquem gairebé al costat de la boca, així que l’aproximació és de 3 minuts com a molt, cosa interessant pels espeles, que ja se sap que el seu hàbitat natural és sota terra.


Per la cavitat hi circula un curs d’aigua i només entrar ja ens toca travessar-lo. Tot i les botes d’aigua que portem alguns, no podem evitar mullar-nos. La Carlota aquí ho tenia una mica més complicat i puja a l’esquena del Mario per creuar. Trobem moltes formacions durant tot el recorregut i racons ideals per entretenir-nos i fer bones fotos, encara que això a vegades ja depèn més de la càmera que d’altra cosa. 


Més endavant, unes columnes molt ben posades ens ajuden per no mullar-nos quan trobem un altre tram inundat. Tota la part que visitem és pràcticament una galeria única, només amb algun ramal que tanca de seguida. Quan ens en cansem, parem a menjar una mica i anem sortint. Una visita molt interessant i tranquila per acabar els nostres dies per Cantàbria. Fins a la propera…


27 de mayo de 2017

CANTABRIA II - CUEVA NARIZÓN – TORCA PALOMAS

Segona jornada d’activitat a Cantabria i ens dirigim cap al Polígon del Vallegón, a prop de Castro Urdiales per fer la travessa entre la Cueva del Narizón i la Torca Palomas. Aquest dia es va unir al grup l’Ana, la companya de Cantabria que va aprofitar els dies de festa per acompanyar-nos. Així doncs érem 7: l’Ana, el Mario, el Subi, l’Amparo, la Karla, l’Àngel i el Josep. Però no ens podem oblidar del nostre equip d’exterior format pel Salva, la Carlota, la Nati i el Poch, que no van entrar però van ser de gran ajuda per trobar el famós Narizón i la boca de la cova, ja que la resta anàvem una mica perduts, sort d’ells.



La cavitat és molt maca, amb moltíssima formació, però t’obliga a esforçar-te bastant ja que avancem constantment per gateres, laminadors, passos estrets, etc.. Tota la travessa està equipada amb corda fixa, només s’ha de comptar a instal·lar la sortida per Torca Palomas (P30).


L’entrada de Narizón ens porta a un ressalt de baixada de 10m i a la primera sala ja bastant plena de formacions, on et fas una idea del que t’espera més endavant. Anem avançant ben pendents de la descripció i la topo, ja que es van entrellaçant algunes galeries que no formen part de l’itinerari de la travessa. Arribem a la Galería de la Esperanza, que va disminuïnt les seves dimensions i es torna un laminador on hem de progressar arrossegats fins a trobar l’esquerda amb la capçalera del Pozo de la Esperanza.


Es tracta d’un P35 fraccionat en diferents trams que ens baixa fins a la Galería del Cementerio Macarrónico. En aquest punt la travessa continuaria cap a la dreta però nosaltres ens vam desviar en direcció contraria per travessar un altre laminador i visitar la zona de la Galería de la Joyeria. Com tota la cavitat, està plena de racons preciosos, plens de form

Després d’entretenir-nos una bona estona decidim anar tornant a recuperar els petates i buscar el Pozo de la Unión (P6) que condueix a Torca Palomas. Algunes estretors més i arribem a la rampa de sortida de la Torca Palomas. Només queda pujar, desinstal·lar la corda i fins a la propera.

25 de mayo de 2017

CANTABRIA I - TORCA LA SIMA (SISTEMA DEL GÁNDARA)

Després de la nostra última visita a la Gándara, amb vivac inclòs, aquesta vegada vam aprofitar la Setmana Santa per anar-hi de nou, es nota que li hem agafat carinyo. En aquesta ocasió però, hi vam anar amb la intenció d’entrar per la Torca la Sima, un avenc que baixa fins a -234 metres i conecta amb el sistema del Gándara en un punt relativament a prop (donades les dimensions de la cavitat) de la boca d’entrada habitual. Per tant, el pla consistia en instal·lar en fixe el pou d’entrada de 155m, baixar recuperant corda en els pous intermitjos i una vegada a l’exterior, tornar a la Torca per desinstal·lar el primer pou. 


Amb aquesta idea doncs, el dijous 13 d’abril vam anar arribant per etapes a l’alberg de Ramales. Per un costat l’Amparo, el Salva, la Carlota i el Mario, i per l’altre el Subi, la Karla i el Josep. Ens vam trobar tots per sopar amb l’Àngel, que ja feia una setmana que havia arribat per anar preparant el terreny. I a fe de Déu que el va preparar. Per l’endemà ja teníem organitzada una sortida inter-clubs amb uns companys del País Valencià (que estaven amb nosaltres a l’alberg) i alguns més del Speleo Club Cántabro. I a més d’això, resulta que l’Àngel ja feia un parell de dies que havia anat a instal·lar el pou d’entrada de 155m. Una gran feina, sí senyor.


Divendres doncs, valencians i catalans sortim de Ramales i ens reunim amb els companys càntabres a Asón, 12 en total. Deixem dos cotxes al pàrquing de la Gándara i anem direcció el Puerto de la Sia fins al pàrquing de la Torca. Hi ha uns 30-40 minuts d’aproximació fins a la boca. El primer pou ja està instal·lat, o sigui que arribar i moldre, només equipar-se i començar a baixar. Obre la Karla, seguida dels companys Julio, Carlos i Nano del S.C.Cántabro, l’Àngel, el Mario, l’Amparo, el Subi, el Josep i tanquen el grup els companys Paco, Rafa i Paco de Valencia. 


Un arbre dels que envolten la boca serveix d’ancoratge. El primer tram d’uns 15 metres per una pendent herbosa ens aboca ja a la vertical que posa els pèls de punta, les vistes són espectaculars. A la paret hi ha la primera reinstal·lació, doble químic amb cadena i un altre tram de cadena fins a un tercer punt, que serà el que trobarem a totes les reunions. Fins a la base del pou tenim 5 trams: 18m, 24m, 40m, 53m i 18m, amb troços volats i algun pèndol, però força còmode en general per baixar i canviar d’instal·lació. Això sí, les reunions són bastant aèries i per un màxim de 3 persones que han de ser “molt amigues” ja que l’espai és reduït. En el nostre cas, per un grup de 12 era inviable baixar tot el pou recuperant cordes i per això es va instal·lar en fixe. Vam fer servir dues cordes de 100m, la primera des de la capçalera inicial fins a la reunió del ràpel de 53m. i la segona fins al final. El Paco, que baixava últim va deixar desinstal·lada la corda de 100 a l’última reunió i va baixar en doble els 18m finals per facilitar després la feina de recuperació des de dalt. En total vam invertir aproximadament 2 hores en baixar tots fins a la Sala de los Espejos. 


A partir d’aquest punt, continuem avançant per una escletxa al fons de la sala que té un ressalt ascendent equipat amb corda fixa. Tots els trams de passamà i ressalts de pujada els trobem instal·lats en fixe. Un passamà ens porta a una successió de pous que salven uns 70 metres fins a la Sala de los Flujos. Molta cura en tot aquest tram amb la caiguda de pedres. El grup capdavanter anava instal·lant els diferents pous i els companys valencians s’encarregaven de recuperar cordes. Gran treball de tots.

A la base d’aquesta sala baixem un P10 en fixe i arribem a una estretor que no era massa problemàtica però que també es podia evitar per una petita galeria superior. La veritat és que podem corroborar el que diu la ressenya i és que un espeleòleg de 1,80 i 90 kg hi passa sense gaire problema. 

Ens trobem ja a la diaclassa d’unió amb la Gándara. Des d’aquí només va faltar pujar un petit pou, amb bastant risc de caiguda de pedres, recórrer uns metres més de galeria i baixar un ressalt una mica estret per arribar a la conexió amb el recorregut que porta a la Sala del Ángel. Nosaltres agafem direcció cap a la sortida, estem ja en terreny conegut: el delator, el passamà del Pozo del Oso i la sortida. En total van ser gairebé 6 hores de travessa. 

Encara faltava però anar a desinstal·lar el pou d’entrada. Se’n va encarregar l’equip EGAN, bé principalment la Karla, que va ser la que va baixar altra vegada per recuperar la corda, els altres li vam donar suport moral des de la capçalera.



23 de mayo de 2017

“Descoberta del Camí de les Obagues”


Resultado de imagen de Descoberta del Camí de les Obagues”

o
Trucant al telèfon del Parc Natural: 93 835 06 44

17 de mayo de 2017

Sortida Espeleologica a Navarra el cap de semana del 1 de Maig

Temps enrere per internet vam veure unes cavitats que ens van semblar factibles per anar-hi els 2 sols i sense massa dificultat.

Els passats dies 29,30 d'abril i 1 de maig varem fer una sortida per visitar-les, son a la Serra de Urbasa, a Navarra.

Sortim de Santa Coloma de Queralt el dissabte 29 després de dinar, arriban a Aranache a una hora prudent, preguntem a un veí del poble (son les millors fites) i amb l'informaciò que ens dona i el GPS decidim visitar una de les cavitats.
Anem fins a Larraona, i accedim per una pista (bastant dreta) fins als límits del Parc de Urbasa on deixem el cotxe,caminem uns 20-25 minuts fins arribar a la Cueva de los Cristinos (les coordenades son correctes).






La cavitat no es molt gran, però, te un llac interior i esta molt concrecionada, fem una sessió de fotos i sortim al exterior ben entrada la nit, tornem al cotxe i anem fins a Larraona a on ens quedem a dormir.


El diumenge dia 30 anem en direcció Aranache,a on deixem el cotxe i enfilem muntanya amunt (es força dret),desprès de caminar mes o menys 1 hora arribem a la Cueva de Akuandi que trobem sense dificultat,(seguin també les explicacions del veí i el GPS) això si sota al pluja.
Si la cavitat del dia anterior era maca aquesta la supera, te 2 llacs interiors, el segon es espectacular, te molta formació, aquí hi varem passar unes hores fent fotos. 





Sortim i el temps ens dona una treva , desprès de dinar, anem en direcció al Port de Urbasa, per donar una ullada a una altra cavitat. deixem el cotxe a la carretera hi caminem uns 2 km per arribar ( a menys que tinguis un permís per circular per una carretera restringida que passa per costat mateix), la cavitat es diu la Sima de la Catedral, te un P-12 i un P-40 ( es per guardar-la al currículum)




Quan l'Àngel instal-la i baixa al carrer feia sol, quan surt 2 o 3 hores mes tard estava nevan amb ganes.
Aquella nit decidim anar a dormir a un hostal.

El dilluns dia 1 de maig (feia sol i la temperatura no era molt alta) vam aprofitar per fer turisme visitarem el Nacimiento de Urederra (caminada de uns 5 km) un lloc molt recomanable per visitar a mes esta molt aprop de la zona on varem visitar les cavitats.

I a la tarda cap a casa, després de gaudir d'un bon cap de setmana llarg.