Tornem al diumenge de Setmana Santa, 1 d’abril de 2018.
Subi, David, Judit, Karla, Josep, Àngel i Antoni tenen una il·lusió, fer LA TORCA DEL CARLISTA
Aprofitant la sortida a Cantàbria de l’EGAN, que habitualment es fa per Setmana Santa, aquest grup d’espeles de l’EGAN ja tenia al cap que aquest any 2018 tocava baixar a la Torca del Carlista.
I així va ser!!!.
El diumenge, 1-4-18, amb bon temps, el 7 companys de l’EGAN ens vam dirigir cap el municipi de Carranza/Zona Natural de Ranero a la província de Biscaia per poder fer La Torca del Carlista. Avenc de 355 m de fondària que el seu interès no és tan la seva fondària, sinó el descens directe de quasi 100 m pel mig de la gran sala Jon Arana/G.E. Vizcaíno.
Per arribar a La Torca del Carlista, primer hem d’anar direcció a la cova turística de Pozalagua i aparcar el vehicle a la seva zona d’estacionament.
Allà, ens canviem i comencem a pujar un corriol cap el pic del Carlista, arribant a un coll, girem a l’esquerra i a uns 5’, i una mica dissimulada, ens trobem amb la boca de la cavitat vertical.
Tenim la sort que el dia abans el grup GESAP de Castelló ha instal·lat les nostres cordes fins a la mateixa boca que dona al sostre de la gran volta de Jon Arana (ells no la van poder fer perquè feia molt mal temps).
Una vegada tots preparats i amb els estris de descens a punt, comencem a baixar el pou de 60 m tocant paret que amaguen la gran sala que s’obre als nostres peus.
Un a un anem arribant al sostre de la sala Jon Arana. Hem instal·lat en doble per poder baixar, i després, pujar sense les llargues esperes que de segur hem de fer per superar els 100 m de desnivell sense cap reinstal·lació i amb una sensació indescriptible de ser “tan poca cosa” davant aquest buit fosc i immens que s’obre sota nostre.
I baixem, el davallador no llisca pel pes de la corda , i una bona estona l’has d’ajudar, com pots, per poder baixar poc a poc, molt poc a poc.
Al final, havent baixat uns 50 m i trobant-te en mig d’aquell buit que ni la llum més intensa del teu frontal pot esbrinar on està la paret, ni el terra, ni res, comences a agafar velocitat. Llavors, notes que aquest davallador que abans estava fred com la cova, es comença a escalfar pel fregament amb la corda. I encara queden 50 m per arribar avall. Acostes la cara inconscientment al davallador i el bufes, o fas el que sigui per a que no s’escalfi més. Comences a sentir olor a corda cremada –o és psicològic- i els guants amb el que agafes la corda també s’escalfen –o també és psicològic- i deixes anar una mica més. Guanyes velocitat de baixada i.... terra, has arribat al terra. Ja estàs a la sala, amb el guant calent, el davallador “intocable”, però sa i estalvi al terra de la gran sala, a les entranyes de La Torca del Carlista.
Aquesta cavitat ho té tot, una gran sala, formacions a dojo, caos de pedres, desgrimpades, petites gateres...
Tot ho vam fer i experimentar. Va ser una gran idea de l’Àngel portar reflectants per poder marcar el recorregut perquè d’altra manera hagués estat impossible saber per on tornar cap a les cordes. Hi ha fites de pedres per tot arreu i no estàs segur del millor camí de tornada.
La gran sala és molt descendent i tota farcida de blocs immens, de fet, tot és gran allà.
Realment no baixes pel mig de la sala, sinó que vas bastant “a prop” de la paret nord de la Gran Sala Joan Arana/G.E. Vizcaino.
Per continuar per la cavitat has de descendir els blocs cap el sud-est fins arribar a la Sala Manuel Iradier. Allà comences a trobar recons plens de formacions blanques i excèntriques d’impossible formació.
Passada la sala Manuel Iradier i, creiem que per una “petita decisió involuntària” del primer que anava guiant, en comptes d’anar cap a la Sala G.U.M., lloc de la màxima fondària de -355 m, vam anar a petar a la Sala Aranzadi, que arribava a -352 m.
Cap problema!. Tot era espectacular i magnífic, no era qüestió de discutir -3 m de diferència i el temps se’ns tirava sobre si volíem sortir a una hora “decent” per poder sopar amb els companys de GESAP de Castellò i la resta de companys de l’EGAN (Margarita).
Vam tornar sobre el nostres passos recollint els reflectants que havíem deixat prèviament –Subi el recollidor oficial- i ens vam trobar tots una altra vegada davant de les cordes que pujaven aquells llarguíssims quasi 100 m (diuen que 94 m) d’una tirada.
Set persones, dues cordes i un sostre que es perdia de vista. Bona combinació!
Uns, 20’ i altres, 30’, però tots vam pujar, amb tranquil·litat, sense pressions, mirant el puny com es clava a la corda, superant “manxada a manxada”, un trosset del camí cap al sostre de la volta.
També et dona temps de mirar cap avall i veure els companys i les seves llumetes, com es fan cada vegada més petits esperant el seu torn.
Però tot arriba i al final trobes la reinstal·lació fermament agafada a la paret que et diu que “el cent” s’ha acabat.
Estàs cansat i penses que ja ha passat el pitjor, però et queda un regalet de una remuntada de 60 m del pou fraccionat que també reivindica el seu dret de que et recordis d’ell. I “a fe de Déu” que es deixa notar.
Però som de l’EGAN i vam pujar tots, sense contratemps. Pleguem les cordes, baixem a l’aparcament dels cotxes, ens canviem, parlem amb la gent encuriosida que estava esperant per entrar a Pozalagua i, com no podia ser d’una altra manera, anem cap al bar a prendre una merescuda cervesa.
Dia fantàstic, cova fantàstica, cent metros fantàstics i companyia immillorable. Què més podíem demanar????.
Ja ho sabeu, si vols tenir el certificat “oficial” d’espele –segons diuen- has de fer, alguna vegada a la vida, La Torca del Carlista.
