Seguint el programa establert prèviament, el dissabte, 31-3-18, tocava fer “Cueva Buenita”, per “descansar” ja que era una cova fàcil, sense cap dificultat i així mantindríem les forces intactes per poder fer, al dia següent, la “Torca del Carlista” que era més exigent físicament.
Però.... estem a l’EGAN i qui organitza aquesta sortida és l’Àngel, que és de tot menys un espele “parat”, així que... canvi de plans, farem “Cuevamur”.
Àngel, Subi, Josep, Karla, David, Judit, Fina (G.E.S. Alto Palancia), Margarita i Antoni som els afortunats a fer aquesta cova que, en principi i seguint paraules de l’Àngel, es descansada, i només té un parell de cordes per salvar una vertical sense importància i un passamà “quitamiedos de chichinabo”. Desprès van saber que era un desnivell de 50 m i un passamà de collons. Total, que no era una cavitat de descans, el desnivell era considerable i els passamans eren del tot necessaris. Àngel, Àngel....!!!!
No sabem com hauria estat fer l’altra cova, però ningú de nosaltres es va penedir d’haver fet Cuevamur, especialment la espele rovellada que va anar una mica enganyada, però que va quedar molt contenta. Eh, Margarita!!!
Cuevamur està al terme municipal de Ramales de la Victoria, molt a prop de la cova turística de Covalanas. De fet, els cotxes els vam deixar a l’aparcament per anar a aquesta cova.
Plovia una mica, però res que fes impedir poder anar a l’impressionant boca de la cova.
La boca és immensa, però l’entrada a la cavitat és una petita gatera amb una porta artificial que ara està inhabilitada.
El recorregut que farem serà “circular”, així que no tornarem pel mateix camí, a excepció de l’últim tram.
Passada l’entrada ens trobem amb la “sala de los termómetros”, passem un laminador i de seguida anem a parar al passamà “quitamiedos” que salva pel lateral una caiguda de 50 m.
S’instal·la la corda per baixar part de la “Gran Sima” , i tots cap avall. Una vegada havent descendit tot el grup tornem a seguir el camí, sempre mirant la topo i tenint algú que altre “embolic”, però al final trobem el bon camí fent una petita pujada per corda, que estava instal·lada permanentment, fins arribar a la “Sala del Campamento”, després la “Sala de la Cascada”, “Sala del Caos” i l’estreta “Galería de los Meandros”. Les formacions, es troben per tot arreu, hi ha zones d’excèntriques, d’estalactites de diferents mides i colors, colades que ens deixen bocabadats i diferents formacions dignes de ser fotografiades.
Ens costa trobar el pas “Paso de los Retales”, però el Josep, amb la seva meticulositat característica, topo i brúixola en mà, descobreix el pas estret i descendent, i continuem la travessa.
Seguim caminant com podem fins arribar a la “Sala de los Cristales”, bon lloc per dinar i fer la foto de família. I així fem. Envoltats de formacions cristal·litzades, unes fosques i altres lluminoses, que fan el delí dels ulls.
Acabat el dinar fred, marxem de la Sala de los Cristales, i ens fiquem per una gatera que es fa una mica llarga fins arribar una altra vegada a la boca del pou de la “Gran Sima”, recollim la corda que havíem fet servir per baixar-lo i marxem cap a l’exterior de retorn pel “Laminador” fins arribar a la sortida.
Lògicament, sortint de la cova, tornem als cotxes, i com si fos un acte d’obligat compliment, anem al bar més proper a fer unes “canyes”, que tot sigui dit, “senten de meravella” (bé!!, l’Àngel no és home de cerveses i agafa “altres coses”).
Una molt bonica cova que recomanem fer-la a tothom que li agradi gaudir de les cavitats càntabres.
