Trobada de socis al Santuari de Montgrony, Gombrèn (el Ripollès). 15 i 16 de juny de 2019

Un cop més l'EGAN ha celebrat la Trobada Bianual de Socis, aquesta vegada al Santuari de Montgrony, a Gombrèn (el Ripollès). Un paratge dels més bonics de Catalunya, sens dubte, i amb l'atractiu afegit de disposar molt a prop d'un avenc, uns quants barrancs i unes rutes de senderisme precioses. 

Malgrat la bona organització de l'Antonio el número de socis que han pogut participar no ha estat l’esperat, per diferents motius, però la bona sintonia entre tots els participants ha fet que la trobada hagi estat un èxit.

El programa per dissabte era que els socis escollissin entre fer un barranc o fer senderisme. Per ambdues opcions, el temps ha estat immillorable. 

El barranc triat ha estat el Barranc del Torrent de la Pera o de Mataplana (barranc obert per l'Egan) i l'encarregada de guiar el grup ha estat l'Estrella. Una desena de participants han pogut gaudir del torrent que té tots els ingredients d'un bon barranc: ràpels, ressalts, una mica d'aigua i un ràpel aeri per acabar. Amb l'afegit que ha estat obert per l'Egan! 

Quant a senderisme, el Santi, el guia, ha escollit una ruta circular que ha sorprès a tots els participants, el Camí aeri de l'Artic, a Vallcebre (el Berguedà). Després d'un primer tram que deixa sense alè pel fort pendent, s'inicia el camí que ressegueix la cresta dels cingles del Conangle i les Agulles de l'Artic, amb punts on s'ha de grimpar amb ajuda de graons metàl·lics i, això sí, unes vistes espectaculars dels jaciments paleontològics de la zona, de la serra d'Ensija i del bosc del Boixader de Vallcebre. 

El grup de senderisme, que ha començat abans l'activitat, portava programada una altra activitat per la tarda. Aquesta vegada la Margarita ha fet de guia i l'excursió ha estat als 7 gorgs del Torrent de la Cabana, un itinerari que ressegueix el torrent d'Estiula en un tram sense dificultats i perfectament senyalitzat. Llàstima que només tres valents s'han atrevit a remullar-se a l'aigua! 

Després d'aquest dia tan mogut, meitat dels socis s'han allotjat a l'Hostatgeria del Santuari de Montgrony i l'altre meitat al refugi lliure de Planelles. En qualsevol cas, bon sopar i bona companyia. 

El diumenge al matí el grup d'espeleologia, guiat pel David, ha fet el Forat de St. Ou, avenc de -67 m de fondària i un clàssic de l'espeleologia. Segons la llegenda, el comte Arnau utilitzava aquest passadís per sortir a les coves de Ribes. Doncs bé, un cop s'ha comprovat que l'avenc no té sortida, no ha quedat més remei que tornar a pujar... 

Per altra banda, els socis que s'han decidit pel senderisme han fet la volta a la Serra de St. Pere de Montgrony i després han enllaçat amb el camí antic entre el Santuari de Montgrony i Gombrèn, un camí històric que, juntament amb la màgia i singularitat de l'entorn, transporten a l'època que ha forjat tantes llegendes. 

Per acabar, i no podia ser d'altra manera, s'ha fet el dinar de germanor a l'Hostatgeria. Un àpat excel·lent, bon humor i ganes de repetir-ho. Fins la propera!

MÉS IMATGES

Cova del Recuenco

El passat dia 1 de Juny de 2019, Àngel i Montse varem fer una petita escapada a la cova del Recuenco a la província de Terol. 

Aquesta cavitat esta posada com a espeleoaventura pero no la recomanarìam a gent sense experiència espeleològica, tot i que no te un gran recorregut si que te alguns llocs laberíntics, que varem superar amb l’ informació de que disposabem.

Per poder visitar aquesta cavitat varem posar-nos amb contacte amb l’ ajuntament de Ejulve, que molt amablament ens van facilitar les claus, tant de la cova , com d’ una petita caseta que hi ha al parquing del cotxe, això si, tot presentant la tarja federativa al recollir la clau.

Us pasem unes quantes fotos dels llocs mes concrecionats.

Esperant que us agradin.

MÉS IMATGES

SETMANA SANTA A CANTÀBRIA: Cueva Fresca 20-04-2019

Aquesta va ser una més de les sortides que vam fer durant la nostra estada a Cantàbria. El divendres, després de sortir de la Gándara, estàvem pensant diferents opcions per l’endemà però no ens acabàvem de decidir. L’Àngel, que ja tenia altres plans pel dissabte, ens va llançar la idea d’anar a Cueva Fresca. Tot i que no la teníem al cap inicialment, la Karla, que havia fet una previsió molt optimista de totes les coses que podíem fer aquells dies, resulta que portava topo i descripció de la travessa entre la Sima de Tíbia i Cueva Fresca. Així doncs, entraríem amb la intenció de recórrer la cavitat i mirar d’arribar a la connexió amb els pous de Tíbia. 

Dissabte doncs, sortim de Ramales en direcció a las Casucas de Asón i fem els 30-40 minuts d’aproximació fins a la boca de Fresca. El grup en aquesta ocasió el formem: David, Judit, Subi, Amparo, Óscar, Mario, Karla i Josep.

La primera part de la cova, fins a la gran Sala Rabelais, és força còmoda. A l’inici, un laminador ens porta cap a un petit ressalt equipat en fixe i de seguida trobem un passamà senzill que evita un esfondrament.

Passem per grans galeries amb algun tram equipat, la veritat és que acostumats a les cavitats de Catalunya sempre sorprenen les dimensions increïbles de moltes coves de Cantàbria. L’Óscar amb el seu supermòbil ens fa una sessió de fotos a la Fuente de los Macarrones i topem aviat amb el pas de la Vira de la Araña. La galeria de la 5a Avenida ens deixa a la Sala Rabelais, inmensa. A partir d’aquí, seguim les indicacions que ens havia donat el company Paco de Castelló i trobem sense gaire problema l’entrada a la red intermedia que ens ha de portar fins al riu de Tíbia. Aquí la cavitat canvia completament i passem de grans galeries a gateres, diaclàsses i alguns pous a vegades una mica incòmodes (tots instal·lats en fixe i en bon estat). Les marques, fites i reflectants que anem trobant són de gran ajuda perquè la veritat és que costaria bastant ubicar-se només amb la topo. Aviat sentim el soroll de l’aigua i l’últim P15 ens deixa al riu de Tíbia. A partir d’aquí toca remuntar el riu, amb algun passamà i alguna corda fixa i cadascú arriba fins on li demana el cos. Passant la marmita de la cortina de agua acabem tots força molls, bé, alguns més que d’altres... El Subi, el David i la Karla fan una avançada i intenten arribar fins a la connexió amb el P85 que baixa de Tíbia però no l’acaben d’identificar i tornen per reunir-nos tots a la base del P15 i refer el camí de sortida.

Tot plegat, una bona sortida que pot servir de reconeixement per si algun dia ens decidim a fer la travessa.

 MÉS IMATGES

Prospeccions a la Serra de Guara (Osca)

El passat dia 29 i 30 d’abril, Josep Pineda, Daniel Ortego, i el companys de l’Espelo Club Muntanyenc Barcelonès, Jordi Borràs, Xavier Garza i Toni Repiso del Espeleo CAS, quedem per poder prospectar una petita part de la Serra de Guara, on teníem sospites que podia haver alguna Grallera per descobrir. També vam aprofitar per planificar l’”atac” a la mítica Grallera de Guara, que durem a terme el dies 1 i 2 de juny.

L’accés al vessant Nord de la muntanya no és gens bo i això implica que per poder aprofitar totes les hores de llum, hem de sortir ben d’hora. I així ho vam fer, a les 6 del matí quedem a Cervera amb el Xavier que ve de Terrassa, i anem el tres amb el tot terreny del Pineda cap a la població de Nocito, on hem quedat a les 9:00 h. amb el Jordi i el Toni, aquest últim malauradament no va poder venir fins al vespre.

A les 9.30 h. pugem per la pista que porta al refugi lliure de los Fenales on, després de comprovar el bon estat en que es troba, aprofitem per esmorzar. Encara no havíem acabat de fer l’últim mos que veiem com es va apropant un cotxe de SEPRONA de la Guardia Civil. Com era d’esperar ens pregunten si tenim permís per poder circular amb cotxe pel Parc Natural. Aquest document els hi vam poder mostrar gràcies a la tenacitat d’ en Jordi Borràs que, no sense dificultat, va aconseguir una autorització per a exploració espeleològica. Després de recavar informació de l’estat de les pistes recollim i continuem camí cap al primer dels objectius, un possible engolidor localitzat anteriorment per Xavier Garza. 

Aquest engolidor no presenta cap dificultat de localització, donat que es troba al fons d’una espectacular dolina, situada al costat del camí. Fem servir una corda per poder davallar els 3 m. que ens separen del seu fons, on constatem que queda completament obturada. Un cop fora ens dirigim cap al segon objectiu, una possible cavitat no catalogada. 

L’únic que sabem d’aquesta són unes coordenades molt aproximades facilitades per un guarda del parc. Després d’invertir unes quantes hores en buscar-la decidim que necessitem més informació.

La resta del dia la dediquem al tercer i últim objectiu, localitzar un avenc que en Xavier va veure fa 30 anys. Vam caminar durant moltes hores per sobre de quilomètriques catifes de eriçons (Echinospartum Horridum) que, per a qui no les conegui, són uns fantàstics arbustos que amb las seves agulles van estimulant la circulació sanguínia del genoll cap a baix. Malauradament, tot i els nostres esforços, no vam saber trobar la cavitat, però

 vam poder gaudir durant tot el dia d’una de les millors vistes panoràmiques del Pirineu.

De tornada al refugi amb el tot terreny i per aprofitar la última hora de llum solar, decidim tornar a intentar trobar la cavitat que ens va dir el guarda, però només vam trobar al Toni que va pujar amb bicicleta. Esta clar que necessitem més informació, i el Toni es va oferir per tornar a parlar amb el guarda. Ja tenim feina per la propera sortida!. Acabat el dia anem a sopar al refugi i després de planificar la següent jornada i explicar batalletes anem a dormir passades les 23h.

Dimarts dia 30

Aquest dia, pensant en la propera sortida aprofitem per reconèixer el camí fins a la boca de la Grallera de Guara, certificant que un tot terreny resulta imprescindible. 

La resta del dia la tornem a invertir en prospectar entre eriçons i boixos, per les vessants que creiem que podrien tenir mes possibilitats d’amagar alguna nova cavitat. Després de berenar donem per acabada la sortida, arribant a casa passades les 23h. 

Tot i no trobar cap nova cavitat, tornem cap a casa contents per la bona entesa que hem tingut tots el integrants de l’equip. A més de sentir-nos com uns privilegiats per haver gaudit de la immensitat del espai, el silenci i la soledat que ofereix aquest excepcional mirador del Pirineus.

MÉS IMATGES

Sortida a la mina Sel de Hayas o Mina Hermosa a Udías

Setmana Santa a Cantàbria - Sortida a la mina Sel de Hayas o Mina Hermosa a Udías

L'endemà de la travessa Rubicera-Mortero de Astrana, amb tots els músculs dels braços adolorits per l'esforç als passamans de Mortero, l'objectiu era, almenys el d'uns quants, fer espeleologia una mica més tranquil·la i per aquest motiu es va escollir la Mina Sel de Hayas, a Udías. Entrant per aquesta mina hi ha diferents possibilitats, així que una part del grup va escollir recórrer la mina i part de la cavitat natural que s'hi enllaça i la resta, els que es trobaven en millor forma, van decidir fer la travessa Sel de Hayas-Cobijón de la Sal.

El grup que va recórrer la mina érem l'Àngel, el Tort, el David i la Judit de l'EGAN, amb l'esplèndida companyia de l'Ana i el Paco del grup d'espeleologia del GESAP (València).

La Mina de Sel de Hayas o Mina Hermosa és una explotació de zenc i plom, propietat de la Real Compañía Asturiana de Minas (RCA), que va estar en funcionament fins els anys 60. La mina té 3 nivells i és, en algunes zones, laberíntica, sobretot en la zona de connexió amb la cova natural de Rescaño.

Copio del blog mineralescosme.blogspot.com la següent explicació:

Se trata de las mineralizaciones típicas MVT (Mississippi Valley Type) con menas de Pb (galena) y Zn (esfalerita) en rocas carbonatadas de la cordillera Cantábrica que al estar cerca de la superficie han sufrido procesos de alteración supergénica de la mena primaria de sulfuros para dar lugar a minerales secundarios como: 

• Smithsonita: carbonato de zinc
• Cerusita: carbonato de plomo 
• Hemimorfita: silicato de zinc 
• Hidrocincita: hidróxido-carbonato de zinc 

La mina a principis del segle XX

El recorregut per la mina va més enllà de l'espeleologia i es pot considerar arqueologia industrial. Caminant entre els antics rails, hom es pot imaginar la duresa del treball i les condicions en què es desenvolupava. Poca llum, poca maquinària que ajudés l'home en la feina de trencar i carregar la pedra, llargues jornades de treball... entristeix pensar que l'esforç de tants homes al llarg de tantíssims anys va caient de mica en mica en l'oblit.

A estones caminem seguint els rails de les vagonetes que s'utilitzaven per extreure el material, veiem els suports de l'escomesa elèctrica, passem canvis d'agulles, pous que porten a un nivell inferior i, sovint, alguna resta oxidada ens desperta la curiositat i ens hi parem una estona: una vagoneta, ara plena d'aigua en comptes de mineral, part dels mecanismes d'arrastrament, una canonada d'aigua de desenes de metres de longitud, un acopi de cates de roca...

El laberint de galeries ens fa descendir gairebé tota l'estona, a vegades amb rampes molt inclinades, i ens porta a la base d'un pou quadrat, artificial, que s'eleva des d'on som nosaltres cap amunt: és un pou d'extracció de 100 metres de profunditat que data del 1940. Ens hi estem una estona intentant fer la fotografia de tot el llarg del pou i ho aconseguim.

Reprenem la marxa deixant galeries a banda i banda, passem amb certa recança per sobre un rail oxidat que fa de pont per salvar un desfondat i, després d'haver caminat un parell d'hores pels túnels excavats a pic i pala a la roca, ens n'adonem que fa estona que no travessem galeries excavades i que hem connectat definitivament amb la cova natural de Rescaño.

De mica en mica les galeries naturals es van fent més àmplies, algunes són de dimensions espectaculars i formes capritxoses, com una galeria triangular que seguim. També trobem sostres amb moltes formacions, zones amb el terra de sorra i altres de fang... fins que arribem al final d'una galeria on hi ha una gatera descendent, molt estreta, i alguns de nosaltres hi baixem, d'un en un, per comprovar que és cert que hi ha una corda al final de la gatera i que, després d'un pas estret, hi ha una continuació. Però ja portem prou estona i hem de tornar, així que mengem alguna cosa i refem els nostres passos.

Al cap d'una estona som un altre cop a la mina i, després d'una forta pujada, ens desviem del camí per anar a una galeria terminal per veure una construcció similar a una estació de tren on s'hi conserven els fonaments de la maquinària. A sobre d'una de les parets de guix encara s'hi poden llegir diferents anotacions: “Trabaja el compressor en vacio à 60 A Pes 237 Vtios en carga à 160 A Pes 228 Vtios”.

Desfem el camí, enllacem amb la galeria que continua amb fort pendent cap amunt, tornem a recórrer les galeries d'entrada i finalment arribem a la boca. En resum, un laberint que no haguéssim pogut recórrer sense els coneixements de l'Àngel Nicolàs, que ens va fer de guia com tantes altres vegades.

MÉS IMATGES

Fotografies de Josep Mª Tort.

28è CURS D'INICIACIÓ AL DESCENS DE BARRANCS

Ja tenim aquí el 28è CURS D'INICIACIÓ AL DESCENS DE BARRANCS!

Vine a l'EGAN i aprèn a gaudir amb seguretat d'aquesta activitat que és una barreja d'esport i natura.

US HI ESPEREM !!

Inscripció online 

Cova de l'autopista

Per veure si era factible organitzar una sortida de club a la cova de l’Autopista a prop de Gandia que, per fotos que circulen per internet, té unes bones perspectives d’agradar als nostres socis espeleòlegs, decidim anar primerament a comprovar si el camí és massa llarg, està al sud de València i, també, que si anés molta gent, ja que no és necessari portar material de progressió vertical, no patiria la cavitat les conseqüències de la massificació.

Del que sabíem de la cavitat era que té un recorregut laberíntic, no feina dues setmanes que havien rescatat a dos “espeles” perquè s’havien perdut dins dels seus més de 7,5 km de recorregut. També sabíem que tenia sales plenes de formacions i que l’aproximació era de 15’, i això últim ens atreia considerablement.

Primer de tot vam contactar amb els companys del GESAP (Castelló), El Paco “sacas” (mot afectuós que li vam posar), havia fet la cova i ens acompanyaria.

Paral·lelament, els companys del GESAP junt amb un company del CEG (Gandia), també van organitzar la seva sortida a la cova per anar tot plegats.

El cap de setmana triat va ser el 30 i 31-3-2019. 

El 30 faríem la cova i el 31 aniríem a la Vall d’Ebo a fer l’avenc Ample. 

Tot perfecte!.

Vam reservar habitacions a Gandia per poder fer nit el dissabte i així va començar l’aventura.

El 30-3-19 a les 6:30 h del matí vam sortir d’Igualada amb el “supervehicle” del Subi els companys de l’EGAN: David, Judit, Subi i Antoni, i a Santa Coloma de Queralt recolliríem –amb el mateix vehicle- a l’Àngel i Oscar.

425 Km de “carretera i manta” per quedar a les 12 h. amb els companys de GESAP a l’entrada de Real de Gandia per fer la Cova de l’Autopista.

I així va ser, a les 12 h clavades érem a Real de Gandia, preparats per fer la cova.

En total vam ser 11 persones del GESAP, 1 del CEG i 6 de l’EGAN, dividits en 2 equips.

Allà dintre estàvem: Ana, Aitor, Vanessa, Miguel, Karen, Marian, Josefina (Fina), Fernando, Paco (sacas) y Paco (francés), pel GESAP, Javier pel CEG i nosaltres 6 de l’EGAN.

Només entrar ens vam perdre, però no era un perdre de desorientació total, sinó que era un “perdre i trobar” constant. Era “lo normal”, la cavitat sembla un formatge gruyère. Ple de galeries i subgaleries sobreposades, poques vegades pots anar dret, hi ha una pols que s’aixeca a la mínima que passes gatejant per allà i fa una calor que et sobra tota la roba.

Hi ha fites per tot arreu i no saps quina és la bona i quina no, tampoc saps si senyalen la sortida o et fan endinsar-te més. 

Total, és un caos de galeries estretes, polsoses i sense formacions.

El nostre guia, Paco, sempre amb “cara de poker”, es movia, gatejant, cap una banda i l’altre fins a trobar el que pensava que era el camí bo.

Semblava mentida que les fotos extraordinàriament belles que havíem vist d’aquella cova estiguessin a algun lloc d’aquell laberint.

Però si, si que hi eren, i les vam trobar.

                    

Vam trobar tot el que estava previst, increïble però cert!.

Vam trobar el “P50” (que no és un pou) amb les seves formacions, la “Sala Meravelles” amb les seves excèntriques i el seu pou del “alucine”, la “Sala Blanca” plena de flors d’aragonit de color blanc, “el Jardí”, una mica desmillorat per la quantitat de gent que ha visitat aquesta cova i, per finalitzar, i després de unes noves perdudes, vam trobar el “Mar de coral” amb els seus tolls cristal·litzats.

I finalment, va tocar sortir, que, amb els petits contratemps habituals d’aquesta cova –més perdudes- vam fer sense més problemes que amb els genolls vermells com tomàquets de tanta estona que havies de passar arrossegant-te (amb raó els companys experimentats del GESAP portaven genolleres) i ben suats.

Com no podia ser d’una altra manera, el dissabte el vam acabar en un sopar de germanor tots plegats, junt les companyes del GMCS (Callosa de Segura) Mª Angels i Pilar.

Dissabte rodó, amb molt bona companyia, una “bona” cavitat i un sopar pizzero per acabar.

La “mala notícia” va venir de les noticies de TV. “L’home del temps” va dir que el diumenge a la Vall d’Ebo s’espera un “diluvi” que feia perillós anar a fer muntanya per la zona.

El diumenge, a Gandia va ploure bastant, però les notícies que venien de la Vall d’Ebo eren molt negatives i, junt amb els companys del GESAP, CEG i GMCS, van decidir no fer espele el diumenge.

Així que, vam anar a l’apartament que havien llogat els del GESAP per passar la nit, i ens vam acomiadar, agraint l’atenció que en tot moment van tenir amb nosaltres.

I tots els de l’EGAN, vam tornar amb el “supervehicle” del Subi cap a casa sense cap contratemps.

La conclusió que a extreure de la sortida a la Cova de l’Autopista és que no creiem que sigui una cavitat per fer una sortida de club, ja que el viatge es fa llarg (850 Km anar i tornar), la majoria del recorregut de la cavitat són gateres molt polsegoses, és molt fàcil perdre’s, sense trobar les sales “boniques” en hores i hores de recerca, i fa bastant de calor allà dins.

Però.... el que vulgui anar.....pot anar....avisat queda!!!.

Més Imatges

DESCOBERTA DE DESCENS DE BARRANCS

Seguint amb les activitats programades per commemorar el 30è aniversari, aquesta vegada l'EGAN us proposa una sortida per descobrir el descens de barrancs. Es tracta d'una jornada d'iniciació oberta a tothom, on els participants podran conèixer aquesta activitat que és una de les més populars al nostre club i al món de la muntanya en general.

L'activitat estarà guiada per monitors de l'EGAN i el club proporcionarà tot el material necessari. La inscripció està oberta a tothom, socis o no socis a partir de 16 anys. Els menors d'edat hauran d'anar acompanyats.

No dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres si voleu més informació. 

Animeu-vos!

Per apuntar-vos cliqueu aquí: Inscripció online

"INSCRIPCIONS COMPLETES"

SORTIDA DE DESCOBERTA DE L’ESPELEOLOGIA

El passat diumenge 10 de març, l’EGAN va fer realitat una altra de les activitats anunciades al calendari del nostre 30è aniversari.

L’activitat, batejada com a descoberta de l’espeleologia i oberta a tothom, va servir perquè els participants coneguessin de primera mà l’organització i la realització d’una exploració subterrània. La jornada va començar a la seu del Club, on es va fer la presentació i una breu introducció a la història de l’espeleologia així com als aspectes d’aquest esport-ciència que es consideren més importants: seguretat, protecció i conservació del medi, geologia, etc.

Per la segona part de l’activitat el grup es va desplaçar fins al poble de Mont-ral, a les muntanyes de Prades, on els participants van poder posar en pràctica tot el que s’havia explicat i experimentar com és això de recórrer una muntanya per dintre.

En primer lloc es va visitar la cova de la Moneda i després d’una curta caminada i de superar un petit tram de via ferrada (Grau de la Cova) es va accedir a la cova de Mont-ral, molt característica pel fet que té dues boques i permet un recorregut circular entrant per una i sortint per l’altra. 

La combinació de la bellesa del recorregut, els petits obstacles i l’emoció d’haver de fer servir la corda per superar-los va fer gaudir de valent a tots els participants que van ser guiats en tot moment per monitors de l’EGAN.

MÉS IMATGES

30 ANYS DEL PRIMER DESCENS INTEGRAL DEL ENGORJAT O CANÓ DEL RIU LAVANSA

Un altre esdeveniment que també ha complert 30 anys es el primer descens integral del CANÓ DEL RIU LAVANSA per part dels nostres companys XAVI VIDAL i ANDREU CARRIÓN el 28 de juliol de 1988.

Us deixem la crònica que ens han fet d’aquell primer descens.

El 28 de juliol de 2018 va fer 30 anys del primer descens integral del canó del riu Lavansa. A les fotos, es pot veure que el nostre equipament era mínim (la economia no donava per més), però, l'afany de recórrer espais desconeguts i bonics, compensaven els pocs mitjans. Ara, seria impensable anar sense neoprè, arnés i molt menys sense casc.

Durant l’apertura del canó de Lavansa, utilitzàrem com ancoratges pitons. L’única expansió, un spit, l’instal·larem al segon ràpel. A les fotografies veiem l’Andreu anant per feina i un cop superat el segon ràpel.

Amb el transcurs dels mesos següents efectuàrem dues repeticions.1er. DESCENS 28 de juliol de 1988
Mari Luz Hernández, Oliverio García, Ángel Espina, Andreu Carrión i Xavi Vidal

ACCÉS 25 minuts
DESCENS de 5 7 hores segons grup
RETORN 30 minuts
RECORREGUT 8,2 km
DESNIVELL 300 metres
ROCAM Calcària

EQUIPACIÓ: neoprè, material d’instal·lació, cordes auxiliars.
PERIODE La primavera, per qui busca un bon cabal hídric per la practica d’aigües braves amb possibles punts de risc. 

A l’estiu i la tardor el cabal es mes relaxat i estable; es la millor època, sobretot per als més fredolics. Neoprè per aquests últims. La resta, a criteri.

Us adjuntem la topografia, els accessos i el mapa.

A mig descens, ens trobem per la esquerra el TORRENT DE GOL, barranc obert per un altre company de EGAN, l’Albert Gras, i a uns cinquanta metres mes endavant, per la mateixa vesant, una entrada amb un petit replà on es perfila un antic sender que, travessant la gorja de Lavansa, connectava Montant de Tost amb les masies d’Aïnat i els seus voltants. Ara, aquest sender l’hem estat recuperant i ja es pot utilitzar com retorn del descens del barranc de Gol.