Buscar este blog

20 de mayo de 2019

Prospeccions a la Serra de Guara (Osca)


El passat dia 29 i 30 d’abril, Josep Pineda, Daniel Ortego, i el companys de l’Espelo Club Muntanyenc Barcelonès, Jordi Borràs, Xavier Garza i Toni Repiso del Espeleo CAS, quedem per poder prospectar una petita part de la Serra de Guara, on teníem sospites que podia haver alguna Grallera per descobrir. També vam aprofitar per planificar l’”atac” a la mítica Grallera de Guara, que durem a terme el dies 1 i 2 de juny.

L’accés al vessant Nord de la muntanya no és gens bo i això implica que per poder aprofitar totes les hores de llum, hem de sortir ben d’hora. I així ho vam fer, a les 6 del matí quedem a Cervera amb el Xavier que ve de Terrassa, i anem el tres amb el tot terreny del Pineda cap a la població de Nocito, on hem quedat a les 9:00 h. amb el Jordi i el Toni, aquest últim malauradament no va poder venir fins al vespre.

A les 9.30 h. pugem per la pista que porta al refugi lliure de los Fenales on, després de comprovar el bon estat en que es troba, aprofitem per esmorzar. Encara no havíem acabat de fer l’últim mos que veiem com es va apropant un cotxe de SEPRONA de la Guardia Civil. Com era d’esperar ens pregunten si tenim permís per poder circular amb cotxe pel Parc Natural. Aquest document els hi vam poder mostrar gràcies a la tenacitat d’ en Jordi Borràs que, no sense dificultat, va aconseguir una autorització per a exploració espeleològica. Després de recavar informació de l’estat de les pistes recollim i continuem camí cap al primer dels objectius, un possible engolidor localitzat anteriorment per Xavier Garza. 

Aquest engolidor no presenta cap dificultat de localització, donat que es troba al fons d’una espectacular dolina, situada al costat del camí. Fem servir una corda per poder davallar els 3 m. que ens separen del seu fons, on constatem que queda completament obturada. Un cop fora ens dirigim cap al segon objectiu, una possible cavitat no catalogada. 

L’únic que sabem d’aquesta són unes coordenades molt aproximades facilitades per un guarda del parc. Després d’invertir unes quantes hores en buscar-la decidim que necessitem més informació.

La resta del dia la dediquem al tercer i últim objectiu, localitzar un avenc que en Xavier va veure fa 30 anys. Vam caminar durant moltes hores per sobre de quilomètriques catifes de eriçons (Echinospartum Horridum) que, per a qui no les conegui, són uns fantàstics arbustos que amb las seves agulles van estimulant la circulació sanguínia del genoll cap a baix. Malauradament, tot i els nostres esforços, no vam saber trobar la cavitat, però

 vam poder gaudir durant tot el dia d’una de les millors vistes panoràmiques del Pirineu.


De tornada al refugi amb el tot terreny i per aprofitar la última hora de llum solar, decidim tornar a intentar trobar la cavitat que ens va dir el guarda, però només vam trobar al Toni que va pujar amb bicicleta. Esta clar que necessitem més informació, i el Toni es va oferir per tornar a parlar amb el guarda. Ja tenim feina per la propera sortida!. Acabat el dia anem a sopar al refugi i després de planificar la següent jornada i explicar batalletes anem a dormir passades les 23h.

Dimarts dia 30
Aquest dia, pensant en la propera sortida aprofitem per reconèixer el camí fins a la boca de la Grallera de Guara, certificant que un tot terreny resulta imprescindible. 




La resta del dia la tornem a invertir en prospectar entre eriçons i boixos, per les vessants que creiem que podrien tenir mes possibilitats d’amagar alguna nova cavitat. Després de berenar donem per acabada la sortida, arribant a casa passades les 23h. 

Tot i no trobar cap nova cavitat, tornem cap a casa contents per la bona entesa que hem tingut tots el integrants de l’equip. A més de sentir-nos com uns privilegiats per haver gaudit de la immensitat del espai, el silenci i la soledat que ofereix aquest excepcional mirador del Pirineus.

6 de mayo de 2019

Sortida a la mina Sel de Hayas o Mina Hermosa a Udías

Setmana Santa a Cantàbria - Sortida a la mina Sel de Hayas o Mina Hermosa a Udías
L'endemà de la travessa Rubicera-Mortero de Astrana, amb tots els músculs dels braços adolorits per l'esforç als passamans de Mortero, l'objectiu era, almenys el d'uns quants, fer espeleologia una mica més tranquil·la i per aquest motiu es va escollir la Mina Sel de Hayas, a Udías. Entrant per aquesta mina hi ha diferents possibilitats, així que una part del grup va escollir recórrer la mina i part de la cavitat natural que s'hi enllaça i la resta, els que es trobaven en millor forma, van decidir fer la travessa Sel de Hayas-Cobijón de la Sal.

El grup que va recórrer la mina érem l'Àngel, el Tort, el David i la Judit de l'EGAN, amb l'esplèndida companyia de l'Ana i el Paco del grup d'espeleologia del GESAP (València).




La Mina de Sel de Hayas o Mina Hermosa és una explotació de zenc i plom, propietat de la Real Compañía Asturiana de Minas (RCA), que va estar en funcionament fins els anys 60. La mina té 3 nivells i és, en algunes zones, laberíntica, sobretot en la zona de connexió amb la cova natural de Rescaño.


Copio del blog mineralescosme.blogspot.com la següent explicació:

Se trata de las mineralizaciones típicas MVT (Mississippi Valley Type) con menas de Pb (galena) y Zn (esfalerita) en rocas carbonatadas de la cordillera Cantábrica que al estar cerca de la superficie han sufrido procesos de alteración supergénica de la mena primaria de sulfuros para dar lugar a minerales secundarios como: 
  • Smithsonita: carbonato de zinc
  • Cerusita: carbonato de plomo 
  • Hemimorfita: silicato de zinc 
  • Hidrocincita: hidróxido-carbonato de zinc 

La mina a principis del segle XX


El recorregut per la mina va més enllà de l'espeleologia i es pot considerar arqueologia industrial. Caminant entre els antics rails, hom es pot imaginar la duresa del treball i les condicions en què es desenvolupava. Poca llum, poca maquinària que ajudés l'home en la feina de trencar i carregar la pedra, llargues jornades de treball... entristeix pensar que l'esforç de tants homes al llarg de tantíssims anys va caient de mica en mica en l'oblit.


A estones caminem seguint els rails de les vagonetes que s'utilitzaven per extreure el material, veiem els suports de l'escomesa elèctrica, passem canvis d'agulles, pous que porten a un nivell inferior i, sovint, alguna resta oxidada ens desperta la curiositat i ens hi parem una estona: una vagoneta, ara plena d'aigua en comptes de mineral, part dels mecanismes d'arrastrament, una canonada d'aigua de desenes de metres de longitud, un acopi de cates de roca...



El laberint de galeries ens fa descendir gairebé tota l'estona, a vegades amb rampes molt inclinades, i ens porta a la base d'un pou quadrat, artificial, que s'eleva des d'on som nosaltres cap amunt: és un pou d'extracció de 100 metres de profunditat que data del 1940. Ens hi estem una estona intentant fer la fotografia de tot el llarg del pou i ho aconseguim.

Reprenem la marxa deixant galeries a banda i banda, passem amb certa recança per sobre un rail oxidat que fa de pont per salvar un desfondat i, després d'haver caminat un parell d'hores pels túnels excavats a pic i pala a la roca, ens n'adonem que fa estona que no travessem galeries excavades i que hem connectat definitivament amb la cova natural de Rescaño.

De mica en mica les galeries naturals es van fent més àmplies, algunes són de dimensions espectaculars i formes capritxoses, com una galeria triangular que seguim. També trobem sostres amb moltes formacions, zones amb el terra de sorra i altres de fang... fins que arribem al final d'una galeria on hi ha una gatera descendent, molt estreta, i alguns de nosaltres hi baixem, d'un en un, per comprovar que és cert que hi ha una corda al final de la gatera i que, després d'un pas estret, hi ha una continuació. Però ja portem prou estona i hem de tornar, així que mengem alguna cosa i refem els nostres passos.




Al cap d'una estona som un altre cop a la mina i, després d'una forta pujada, ens desviem del camí per anar a una galeria terminal per veure una construcció similar a una estació de tren on s'hi conserven els fonaments de la maquinària. A sobre d'una de les parets de guix encara s'hi poden llegir diferents anotacions: “Trabaja el compressor en vacio à 60 A Pes 237 Vtios en carga à 160 A Pes 228 Vtios”.


Desfem el camí, enllacem amb la galeria que continua amb fort pendent cap amunt, tornem a recórrer les galeries d'entrada i finalment arribem a la boca. En resum, un laberint que no haguéssim pogut recórrer sense els coneixements de l'Àngel Nicolàs, que ens va fer de guia com tantes altres vegades.

Fotografies de Josep Mª Tort.