16 de octubre de 2017

La Veritable Gorja del Tec

Apertura de la parte superior de les Gorges del Tec o Aigua de Llinars en el Solsonès-Berguedà. Se puede realizar el descenso del barranco y la exploración de la Bofia del Tec, que nos encontramos a mitad del recorrido a la izquierda del lecho. Esta cueva es una de las cuevas de mas recorrido del Berguedà, con mas de 300 m de longuitud y donde hasta ahora, solo se podia llegar remontando el rio.






3 de octubre de 2017

LA GOUFFRE BERGER


EL 24 de maig de l’any 1953 succeeix un fet que marcaria un abans i un després en la
història de l’espeleologia, la descoberta d’una cavitat que superaria per primera vegada els 1000 metres de profunditat de la mà del francès Joseph Berger. Aquest fet va suposar que es convertís en l’avenc més profund del món, arrabassant-li així el títol l’any 1954 a la Pierre de St. Martin, tot i que gairebé una dècada després el recuperaria.
La Gouffre Berger es troba a la comuna d’Engins (Isère - França), a 1460m d’altitud dins delmassís de Vercors. Des de la seva descoberta, el sistema ha estat l’escenari de nombroses exploracions donant a dia d’avui un recorregut total de més de 30km i una profunditat màxima de -1323m. Malauradament la cavitat no ha quedat indemne al pas de l’home, perdent així la seva virginitat i deixant centenars de quilos de deixalles al seu interior. Per aquest motiu fa uns anys el Comitè Departamental de Jura juntament amb el suport de la Federació Francesa d’Espeleologia organitza una campanya de neteja cada mes d’agost, deixant instal·lada tota la cavitat i oferint a tota la comunitat espeleòloga la possibilitat de descendir aquest mític forat amb una certa facilitat, tot col·laborant amb la tasca d’extracció de romanalles. Assabentats de l’esdeveniment, aquest passat 3 d’agost de 2017, SPELEO DISCOVERY juntament amb companys de varis clubs (ERE-AEC,EGAN, ECG, Frikis i GREC) decideixen embarcar-se en l’aventura de superar els -1000m de profunditat. Decidits, surten de Barcelona direcció Vercors amb un objectiu clar, superar aquesta xifra...
El millor dels escenaris es comença a dibuixar i un sol de justícia ens fa obrir els ulls després de passar la nit al càmping de l’organització.


Mica en mica l’excitació i el nerviosisme comença a aflorar i després d’esmorzar, com de costum, comencem a fer els últims preparatius; organització del material, socors, intendència, topografies...però aquesta vegada amb la tranquil·litat i la lleugeresa de saber que no haurem de carregar quilos i quilos de material col·lectiu per assolir el nostre objectiu, arribar a la cota -1100m. Punt on el riu passa a ser totalment infranquejable, si no es disposa de material aquàtic, i on acaba desembocant a una successió de sifons fins arribar a la cota màxima de la cavitat a -1323m.



Som un grup de 7 persones i pensem com organitzar l’atac. Sabem que tots junts probablement no arribarem a l’objectiu, per tant, decidim separar-nos en dos grups. 
El primer grup serà el format per en Ferriol C., en David B., en Sergi M. i l’Àngel C.; que
entraran cap a quarts de dues de la tarda, després dels 40 minuts d’aproximació que ens
separen caminant des del pàrquing. El segon grup, format per l’Àlvaro P., en David L. i
l’Eduard S. entrarà 1h més tard, deixant així una mica de marge per afavorir la progressió
durant el primer tram de l’avenc on una successió de pous i meandres enfonsats baixen fins a -240m.

Entrem al forat, i quan comencem a davallar el canvi de temperatura es fa latent. La frescor ens envaeix i els rajos de sol van desapareixent fins a quedar atrapats per la foscor absoluta, l’aventura comença, és hora d’obrir els frontals...
Descansats, el primer grup comencem a progressar hàbilment i en poc més d’una hora ens
plantem a la base dels pous, lloc on comença la Gran Galeria. En aquest punt les dimensions de la cavitat canvien radicalment donant lloc a unes enormes sales i galeries. Seguim avançant i passem el llac “Cadoux”, sec en aquesta època. Blocs i discretes formacions comencen adornar el que serà una caminada bastant atlètica fins arribar al camp 1, a -500m de profunditat. Arribats al bivac, decidim aturar-nos 5 minuts per descansar i picar alguna cosa, en aquest moment ja portem dues hores i mitja d’activitat. El conjunt del grup es troba bé i decidim seguir endavant, és a partir d’aquí quan comencem a meravellar-nos per la bellesa d’aquest espectacular sistema. Enormes gours, columnes gegantines, infinitat d’espeleotemes ens rodegen... i és quan comencem a plantejar-nos de que haurem de tornar-hi amb més tranquil·litat per documentar fotogràficament aquesta catedral subterrània.

Arribem a la “Vestiaire”, el punt d’inflexió de la cavitat. Fins ara, apart de tolls d’aigua i
degotejos, tot el recorregut realitzat ha estat més aviat sec, a partir d’aquí entrarem a la
zona més activa del sistema. En el passat hi ha hagut cinc accidents mortals per culpa de les crescudes, però sense predicció de mal temps, no dubtem ni un instant en endinsar-nos una mica més cap a les profunditats. Passat aquest punt tots som conscients que entrem en una zona de risc de crescuda així que apaivaguem una miqueta les bromes, ens concentrem i la nostra banda sonora passa a ser l’incessant curs de l’aigua. Durant la planificació de la
sortida, ens vam assabentar que hi havien passamans instal·lats per poder evitar l’aigua,
llavors vam decidir sacrificar el material aquàtic per anar lleugers de pes, tot i que tardéssim més estona en superar les imminents dificultats... - El moment ha arribat! - Un seguit de passamans i ràpels guiats ens condueixen endavant però de cop ens en adonem que l’estat de les cordes és molt precari així que decidim extremar les precaucions ja que una caiguda suposaria un greu problema en aquesta zona.


Passat aquest primer tram, tant desgastador, arribem a la Sala de les “Counfinades” i decidim aturar-nos per menjar una mica i provar el menjar d’astronautes que ha portat en David (un menjar preparat que després d’introduir-lo en una bossa, li poses aigua, reacciona i fa que el tinguis calent) – Quines coses, eh? - . Ens assentem sobre uns blocs per acomodar-nos quan de sobte sentim una veu coneguda... - El segon grup us ha atrapat! – Ells són una persona menys i durant els trams dels passamans es nota, així que s’aturen una estoneta amb nosaltres i decidim deixar-los passar. Són les 8 de la tarda i tots quatre ens seguim trobant bé físicament, així que seguim avall.
Passem el “Niagara” i varies cascades però els passamans i els ràpels guiats continuen, quan de cop i volta, ens creuem una parella de francesos vestits amb neoprè per sota nostre que caminen pel riu. Aquests ja de pujada, alçant la vista i se’ns queden mirant amb un mig somriure, entre simpàtic i burleta, pensant en la sort que han tingut de no haver de fer aquests equilibris. – Queda poc! – ens diuen. I sí, efectivament, per fi sembla que arribem a una zona àmplia on mirem la topografia i tot encaixa...estem al Gran Canó.

Caminem una estona i passats alguns pous i cascades, curtcircuitem un sifó que ens desemboca a una galeria on trobem l’últim pou. El majestuós “Puit de l’Ouragan”, una vertical de 45 metres adornada amb la cascada que l’acompanya. – Per fí! – Penso. Inicio la davallada, però de cop un aire gèlid m’acaricia tot el cos, i és en aquell moment quan el meu cap comença a pensar en com deuria ser fa més de 60 anys el primer descens d’aquells exploradors quan baixaven el mateix pou... Els quatre som a la base del pou, i de nou, ens retrobem amb el segon grup. Ells estan de pujada i ja han fet cota! Ens quedem 5 minuts de xerrameca i ràpidament caminem els últims metres fins que per fi, ara sí, arribem al nostre objectiu, a -1100 metres de profunditat!


Contents ens fem la foto a la cascada, piquem alguna cosa i ràpidament ens posem en marxa ja que portem 9 hores d’exploració i el cansament es comença notar. Comencem a pujar i mica en mica anem guanyant metres. L’ascens, més lent, va debilitant-nos i es comença a trencar l’homogeneïtat del ritme del grup. Avancem fins que de cop ens trobem a l’inici del primer tram de passamans i és aquí on l’horari que teníem previst es comença a dilatar. Camí amunt comencem a deixar enrere la cota -1000, -900, -800... i pel camí decidim agafar algunes bosses de brossa per col·laborar amb l’objectiu ecològic de l’esdeveniment. Acabem el segon tram de passamans i el soroll incessant de l’aigua desapareix, per fi estem fora de la zona de risc! Cansats ens plantegem com a objectiu primari arribar al Camp 1, a - 500m de profunditat. Allà decidirem què fer, parar a dormir o seguir. Finalment arribem al Camp 1 cap a les 10 del matí i ens trobem a un dels dormitoris el segon grup que està dormint. En David i l’Àngel també s’animen a assaborir una estona de son i mentrestant en Sergi i jo, ens quedem cuinant alguna cosa i petant la xerrada. Entre soroll i soroll, inconscientment acabem despertant a l’altre grup i cap a les 11 decidim despertar també als nostre companys per acabar de fer l’esforç final fins a la sortida. Iniciem la marxa però de sobte, comencem a veure que hi ha una certa aglomeració de gent dins la cavitat, – És clar! És dissabte! – Fins a la base dels pous no trobem excessius problemes, però a partir d’allà ens comencem a dividir i barrejar de manera que sortim esglaonats; entre francesos, el nostre grup i el segon grup. Mica en mica anem sortint tots i els últims rajos de sol del dia ens saluden. – Fantàstic, tots fora! El nostre primer -1000!!!

Text Ferriol Canyelles
Fotos: Sergi Muñoz i Christian Lopez