AVENC DEL PLA DE BASSIOLES

SORTIDA A L’AVENC DEL PLA DE BASSIOLES, GENER 2024

Començàvem nou any i es va decidir anar el dissabte dia 27 de Gener a un avenc petit i no massa lluny d’Igualada, en aquest cas a l’avenc del Pla de Bassioles. Es un avenc sense massa dificultat tècnica. Que esta molt a prop de les urbanitzacions de les Casetes d’en Muntaner. Es un dels avencs que han sabut sobreviure a la pressió Inmobiliaria de la zona.

L’accés es una mica embrossat, la gent que hi havia estat el recordava per un altre cantó però actualment hi ha una tanca amb un ramat de cabres. I per la rasa no esta massa neta d’esbarzers.

En aquesta ocasió vàrem ser 7 socis, l’Amparo, Salva, Àngel, Cristina; Jordi V. Mario i Jordi.

Com que el dia era molt bo es va aprofitar per esmorzar a la boca del mateix avenc.

Per la instal·lació es va fer servir 20 fins al primer replà, un 60 per tot el pou llarg, i finalment un 20 pel passamà i pou final. De corda es va sobrat. Esta pràcticament tot instal·lat amb parabolts i spits i algun químic.

 

No hi ha massa formacions, una mica de cristalls de sal de llop a la part superior i una mica de colada en el pou llarg.

La instal·lació va anar a càrrec del Jordi amb la supervisió del Mario. Mentre que els socis més veterans supervisaven a les noves incorporacions en Jordi V. i la Cristina. Tot i que van fer-ho molt bé.

 

 

La progressió va anar prou fluida i en poca estona ja estàvem tots a baix, la gent va poder explorar una mica la sala de caos del final de tot, ens vàrem fer la foto de grup de rigor

i cap amunt

   

L’encarregada de desinstal·lar en aquesta ocasió va ser l’Amparo, que com anàvem bé de temps va poder gaudir tot el que va voler desfent els nusos de la instal·lació.

   

   

En poca estona ja vàrem estar tots fora. I finalment varen anar un beure a Vallirana.

Fins a la propera sortida.

PEÑAS BLANCAS

 Nadal fent espele 2023

Dia 30-12-23

Quart dia, portàvem pensat de fer una cavitat molt “canyera”, però en vista dels aconteixements i del record que teníem de la Sima Benis, es van buscar alternatives menys atrevides, 

En tota la documentació que portàvem, es va decidir anar una mica més lluny a prop de Puerto Lumbreras, i la cavitat era la sima de las Peñas Blancas, una cavitat sense tantes pretensions però que segons la bibliografia tenia formacions de guix molt boniques.

Es una petita cova (-65m) .

Formada per guixos però que es troba en zona on hi havia hagut explotacions mineres de ferro per tant dins de la cova es troben barrejades tant les formacions de guix amb els diferents estats de cristal·lització com amb vetes de minerals principalment d’òxids i sulfurs de ferro que donen tonalitats que van des del vermell, passant per l’ocre fins arribar al negre.

Aquest dia el Sergi va voler descansar i no forçar la maquinaria. En aquest cas vàrem ser 5 els components del grup i l’encarregat d’instal·lar va ser el Subi.

La boca es troba just al costat d’una mina encara que no hi ha comunicació física entre elles.

Es tracta d’un pou directe finalitzat per una rampa. A partir d’aquest punt la cavitat s’obre en una sala de sostre alt i que en van sortint diferents ramificacions i galeries de diferent mida i profunditat. Encara que nosaltres portàvem una corda per si de cas, no ens va fer falta en cap moment.

En aquesta cavitat d’origen hipogènic, el guix i l’aragonita són els principals formacions que es troben

Aquest bloc de selenita, una cristal·lització de guix transparent encara que aquí no s’aprecia massa les seves làmines. 

Algunes formes de guix en forma de geoda de tamany important.

En forma de filaments

Estalactites recobertes de guix 

Les típiques excèntriques.

També es podien veure vetes de minerals de ferro, encara que potser portàvem gana però ens va semblar una altra cosa

       

Finalment en una de les zones amb més concrecions ens vàrem fer la foto de grup.

Tot i que la topo sembla que es molt detallada, els passos estrets entre les diferents sales i l’estona que comporta explorar tota la superfície, se’n va fer difícil de trobar tots els raconets. Creiem que encara ens va faltar algun lloc per visitar i no per falta d’exploració.

En el retorn de la cavitat ja arribant al cotxe ens vàrem parar un moment a veure una de les explotacions de mineral de ferro que resten abandonades, en aquest cas existien dues boques i vàrem entrar per la inferior.

Aquesta va ser la sortida que es va fer per terres Murcianes, una terra amb moltes cavitats de diferents orígens i que mostren unes formacions molt particulars.

En general ens va agradar molt, es va disfrutar, tot i la calor i la humitat de les cavitats. Realment per tornar-hi en una altra ocasió sempre en època de fred, es clar.

SIMA de la HIGUERA

 Nadal fent espele 2023

Dia 29-12-23

Tercer dia, en principi era el dia estrella de tota l’estada a Murcia. Avui tocava fer la Sima de la Higuera.

Una cova restringida i que s’ha de demanar permís. Encara que a l’hora d’anar a buscar les claus al casino del poble, o ens van veure les pintes d’espele-guiris o ja ens esperaven perquè ningú ens va demanar que ens identifiquéssim.

El Sergi ja estava amb més ànims encara que no al 100%. Aquest cop érem l’equip complet. 

Un cop recollides les claus, vàrem anar a trobar la boca de l’avenc que encara que sembla que sigui fàcil, si segueixes el track que et proporcionen en la gestió dels permisos doncs fas uns quants tombs al voltant.

La boca esta protegida amb un reixa feixuga tancada amb un candau per tal de protegir la cavitat.

La higuera deu el seu nom a una figuera que creix just a l’entrada de la cavitat i que les seves arrels s’enfonsen resseguint quasi la totalitat  del pou d’entrada que té uns 70 metres de profunditat. 

     

Es força còmode, i el descens es ràpid, cal dir que tot i ser una cavitat calenta, no te res a veure amb les que havíem fet fins al moment. A partir d’aquest pou, la progressió es horitzontal i no es necessari més material tècnic. El camí esta balisat de manera que es molt fàcil de seguir, d’aquesta manera es protegeixen les formacions i tothom té les mateixes fotos.

En un punt donat també es pot veure un petit llac al fons de la cavitat amb aigües cristal·lines

Aquí es poden veure multitud de formacions gens habituals. Donades l’origen hipogènic de la cova. 

   

Formes coral·loides per tot arreu

Zones amb estalagmites en forma de conus, 

Formacions globulars que semblen núvols 

I formacions que recorden a les potes d’elefant

Al final un cop arribat al final de la balisa, només cal tornar enrere pel mateix camí i sortir a l’exterior. 

Encara que vàrem pensar de deixar algun dels components del grup dins. 

Però ens van fer peneta i els vàrem deixar sortir. 

Aquest avenc va ser molt còmode en general i encara ens va quedar ganes d’anar a sopar fora i preparar la sortida pel dia següent.

SIMA de BENIS

Nadal fent espele 2023

Dia 28-12-23

Ja estàvem instal·lats a Calasparra, la nit abans ens havíem mirat l’aproximació el camí que havíem de fer. 

Les topos, hi havia algun dubte que ja solucionaríem en el moment. Teníem una via que baixava fins a 213m i una altra via descoberta més recentment que baixava fins els 314m, però que teníem poca informació.

Els ànims estaven molt amunt i ens veiem capaços de fer-la.

Durant la nit, el Sergi es va trobar indisposat, es veu que aquestes dietes de “teenagers”, que mengen molt de tot, de vegades fan males passades. El Subi es va quedar per cuidar-lo com a bon pare que és.

L’aproximació no es complicada i per sort es molt curta. Anàvem carregats de material amb la incògnita de si tindríem corda per fer les dues vies. Si més no estàvem segurs que la via clàssica sí que la podríem fer.

Portàvem un munt de cordes un 40, 50, 90, 100 i un 20, un munt de ferralla. Per sort esta tot instal·lat en químics i no ens van fer falta les xapes per a res.

El que sorprèn de la boca es la quantitat d’aire que surt. Però no es com els avencs que estem acostumats, allà l’aire que surt es clarament calent i humit. Sembla que donin a les sales de les calderes de l’infern. 

El David instal·la, els altres fem de suport amb la resta de material. 

Es baixa desgrimpant, sembla fàcil, però de seguida ja comencen les gateres i un cop trobat la via ja es veu que la cosa pinta molt dura. Pous molt estrets que es difícil de progressar. Que s’han de baixar els petates d’un en un. Baixar encaixonat entre parets buscant on posar el casc mentre els peus busquen on poder progressar.

De seguida comencen els tubs de pressió, petites gateres rodones però molt baixes plenes de sorra fina i molt polsoses.

Seguides de pous petits amb resalts sempre força estrets.

Un cop arribats a la sala del caos, només havíem baixat uns 120m però teníem la sensació d’haver baixat el doble. El calor i la humitat eren molt altes. Ens obligava a beure cada cert temps. No hi havia pràcticament corrent d’aire i la poc que hi havia era calent. 

En aquest punt vàrem aprofitar per descansar una mica, beure i menjar.

Sabíem que la bifurcació de vies es trobava en aquest punt i en David de seguida es va enfilar en un extrem de la sala i… visca va trobar un pas estret i el millor de tot hi havia corda instal·lada. En aquell moment ja estava decidit, faríem la nova via fins on poguéssim ja que ens quedava només un 20, vàrem baixar per pous estrets alguns d’ells entre blocs encastats fins arribar a una sèrie de pous més amples i formats

Aquí començava l’espectacle de formacions. Parets completament blanques amb unes formacions en forma de plats sobreposats que arribaven fins al sostre

  

    

En aquest punt s’arriba a la sala del campament o del vivac, ens quedaven tres pous petits per arribar al fons però malauradament a partir d’aquesta sala ja no estava instalat. I nosaltres no portavem suficient corda. 

Varem aprofitar per fer una foto de grup amb les formacions al fons 

A partir d’aquest punt tocava remuntar fins a la “sala del caos” i continuar per la via clàssica. Quedaven la diaclassa final, que fa de mal progressar perque les pareds estan molt juntes i no es volat.

En el fons, les formacions son completament diferents. Aquí son ramificades en forma de poms de broquil. Molt regulars.

    

També cobrien tota la pared. I la pared frontal tota plena de formacions de guix en forma de núvols. Es va aprofitar per fer una segona foto de grup perque la sala s’ho valia

Ara només quedava la part més difícil; Desinstal·lar. Aquesta feina la van fer la Judit i el David, els altres anavem de xerpes pujant el petates amunt a mida que s’anaven omplint. 

No era gens fàcil. Les estretors, les formacions la mida dels pous tot ens anava en contra per poder sortir. Els petates s’enganxaven, no passaven. En alguns punts es van haver de pujar sols enganxats a la corda.

Finalment despres de 10 hores sense gaire temps de repòs vàrem sortir. Fosc i negre. A fora feia realment fred i amb el mono moll només varem tenir temps d’anar corrent al cotxe i canviar-nos.

Tornar a casa per descansar i preparar la sortida del següent dia.