Buscar este blog

5 de diciembre de 2018

Sot del Traver

El passat mes d'octubre l'Amparo, la Carol, el Mario, el Salva, el Sebastià, el Cesc i la Estrella vam anar a baixar el primer descens del Sot del Traver, barranc obert entre altres, per membres del EGAN. 
Es un barranc situat a Vallderrós a Riells del Fai, al Valles Oriental, de conglomerat vermell i amb el rappel mes llarg de 42 m. Vam aprofitar la sortida per ajudar a netejar el barranc, que esta molt vestit, tots carregats amb les nostres armes, com podreu veure a les fotos. Vam anar just despres de fortes plujes i al arribar on comença el cami, ens vam trobar amb unes tanques que ens impedien l'acces per perill d'esllevissades.Vam demanar als veins i ens informaren que feia molt temps que hi eren. O sigui que, cap amunt. Una forta pendent, que creua un altre barranc i arribem al inici.
Un gran descens. Estetic i tecnic en alguna instalació i que es va començant a vestir a mida que arribem abaix. Tissores, destrals, serralls, i tota mena d'objectes tallants fan que el barranc quedi net, polit i endressat pels propers que hi passin.



























21 de noviembre de 2018

AVENC DEL GINEBRÓ (Massís del Garraf)

Estem davant d’una nova sortida d’espele de l’EGAN, no és la primera vegada que organitzem la sortida per anar cap a l’avenc del Ginebró, a Begues, però és un avenc que ens té robat el cor perquè té de tot el que volem, i en petites dosis.


L’avenc del Ginebró és un avenc de 70 m de fondària a la seva via “clàssica”,  que per arribar a la boca hem de caminar una ½ hora i remuntar un torrent, sense dificultat, però bastant poblat de vegetació.
Els espeles de l’EGAN, Karla, Margarita, Jorge, Estrella, Judit, David, Subi i Antoni, ens apuntem a la sortida mensual d’espeleologia i el dissabte 27-10-18, a les 8 h sortim d’Igualada cap a Begues (per ser exactes, la Estrella sortia de Barcelona i van quedar amb ella a Begues).
El dia no es bo, plou. Allarguem l’esmorzar dins del bar veient caure intensament la pluja i, quan sembla que hi ha una treva, sortim amb els cotxes cap el parc del Garraf.
Aparquem al costat del “Corral d’en Romagosa”. Ens canviem ràpid i comencem a caminar abans no torni a ploure.
El problema està en que, encara que ja quasi no plou, només cauen petites gotes,  al haver de passar per la riera poblada de vegetació mujada, quedem tots chops igualment.


Subi instal·la i comencem a baixar.
El primer pou és acampanat, preciós, pots instal·lar a dalt del tot i no tocar paret si has calculat bé el triangle de sortida, i Subi és un expert.


Anem baixant tots i seguim cap avall en filera india, i fent fotos, fins que.... Subi diu que s’ha quedat sense cordes.
Semblava impossible!!!, havien calculat el doble de metres de corda que la fondària de la cavitat, però a l’instal·lador l’havia agafat “la febre de la instal·lacionitis” i no havia deixat spit clavat a la paret sense posar un mosquetó, i clar... vam fer curt de corda.
Sort que a la boca havien deixat un 35 perquè teníem intencions d’instal·lar en doble el pou d’entrada i la Karla, amb molt de “gust” (és broma), i per ser l’última de la fila, torna a pujar a buscar-la i tot solucionat.


Una vegada tots avall, fem un món de fotos aprofitant el superfocus que la Estrella portava, ens posem “macos” per a la “foto de família” que, encara que sigui estrany, només l’havem de repetir dues vegades i, apa!, cap amunt.
Però els primer 40 m, aprofitant una de les qualitats d’aquest avenc, els fem grimpant, ja que, encara que no tinguis molta experiència escaladora, la via té prou presses per a no patir gaire. Es clar que si se’t complica la vida, sempre pots agafar el puny i el “croll” i tirar amunt sense problemes.
I així vam arribar tots a la sortida i, per mantenir l’emoció, estava plovent.
Vam tornar als cotxes i, va parar de ploure lo just per canviar-nos a corre-cuita i poder anar a dinar a les 16 h. a “El cargolet” que, sigui l’hora que sigui, sempre et posen quelcom per menjar (aquest xinos!!!).
I així va ser com vam passar una jornada d’espele al Garraf que, si bé el temps no va acompanyar gaire, la companyia i l’avenc van fer que ho passéssim fantàsticament bé.  

19 de noviembre de 2018

Nous barrancs oberts per EGAN: Font Freda o Font de Verd i Torrent de la Jaça

Torrent de la Font Freda o Font de Verd i Torrent de la Jaça - Gósol - Berguedà

A la població de Gosol al Berguedá es trovava el Torrent Senta, reequipat i topografiat a Espeleocanyons de Bagà. Es un barranc curtet pero engorjat. Nosaltres hem obert dos afluents que ens permeten fer una aproximació al Torrent Senta molt millor del que es feia. El Torrent de Obaga de la font de verd i el torrent de la Jaça, sent molt més interessant aquest últim descens, que trancurreix per dins una falla o esquerda d'uns 200 m de desnivell. Aqui trobareu les topografies, els mapes d'accesos i unes fotos dels barrancs.








12 de noviembre de 2018

III ROGAINE SERRA CAVALLERA - PARDINES (Ripollès)



El pròxim 24 de novembre torna el Rogaine Serra Cavallera a mans del Club d’orientació ALIGOTS – Girona. El centre de competició estarà ubicat al poble de Pardines (comarca del Ripollès)

Aquest any tindrem dos formats diferents, 8 hores pels més valents i 4 hores de Rogaine Popular.

Inscripcions obertes!! Atenció! Places limitades a 250, el de 8 hores i a 100 el de 4hores. O sigui que no us encanteu!!

Tota la informació a la web Rogaine Serra Cavallera i al nostre facebook

Club Aligots Girona

23 de octubre de 2018

Nueva APP de la Fedeació Catalana d'Espeleologia

Acabem d’activar l’APP de la Federació Catalana d’Espeleologia. La podeu obtenir al Google Play o a l’Apple Store buscant espeleologia o federacio catalana espeleologia.

Aquesta Aplicació permet tenir la versió digital de la llicència, té una guia en cas d’accident, té informació en cas d’hipòxia, de permisos i finalment té incorporat un sistema de notificacions.



15 de octubre de 2018

Avenc del Penya-Segat de La Falconera (Integral)

 Estem davant una nova sortida mensual d’espele de l’EGAN.

Aquesta és una sortida esperada per alguns companys/es de l’EGAN des de fa moltíssims anys. Només calia anar mirant les previsions de l’estat de la mar per poder organitzar-la. Previsions arriscades ja que eren a 2 setmanes vista i amb la mar “no es juga”.
I arribà el dia. El 15-9-18, Airon, Angela, Judit, Karla, Mario, Sebas, Sergi, Subi, Xavi i Antoni es disposen a fer l’integral de l’avenc del Penya-Segat.

L’avenc del Penya-Segat de La Falconera és un avenc de -95 m fins al mar que es troba al municipi de Sitges, si bé, està a 300 m del port esportiu de El Garraf.
Moltíssims espeles l’han fet perquè la volta”final” de l’avenc, sense part del sostre, ofereix una vista al mar indescriptiblement bella. Ja no tants espeles l’han fet fins al mar, i els que l’han fet, i nosaltres tinguem notícies, l’han fet sortint per una boca del túnel del tren gens recomanable. I poquíssims espeles l’han fet sortint nedant cap el port de El Garraf (al costat de la platja La Falconera) i encara menys, començant per avall.

En previsió que poguessin sorgir imprevistos a la mar, ja que havíem de nedar 250 m al costat del penya-segat i les onades ens podien fer una mala passada, el nostre company Javi, junt amb la seva família, Josué, Marisa i Ali, van anclar el veler Kamtxatka de 10,81 m d’eslora el més a prop possible de l’avenc, tenint en compte que té un calat de 1,80 m i no podia acostar-se massa al penya-segat. Però té un bot neumàtic d’auxili a rems que va ser de gran ajuda en totes les operacions de baixar/pujar per la corda al mar i nedar fins a la costa.

Sergi volia provar l’experiència de baixar en solitari a doble corda, recuperant, i s’avança a la resta del grup que ens hem dividit en dos. Mario, Àngela, Sebas i Xavi baixaran instal·lant en fixa i Airon, Subi, Judit, Karla i Antoni, sortint del costat de la platja La Falconera, pujaran desinstal·lant.
I així es va fer. 

Sergi, baixant i recuperant la seva pròpia corda, arribà fins a l’aigua abans que el grup de “pujada” hagi començat a nedar des de la platja. Neda fins el veler Kamtxatka i agafa el bot neumàtic per poder estar al costat de l’avenc controlant a tots els que pugen i baixen per l’avenc al mar i a l’inrevés. Tot perfecte!.






L’equip que sortia de la platja comença a nedar cap a l’avenc, i surten els primers “imprevistos”. Karla s’ha deixat les sabates de barrancs i ha d’anar amb les sandàlies, pujada inclosa. Antoni s’ha deixat les bagues d’ancoratge i ha d’improvisar-les, també l’han agafat el cas els de l’equip de baixada i fins que no es trobin no podrà recuperar-lo.




Paral·lelament, l’equip de baixada comença a instal·lar els dos 40 m i el 90 m que portaven. Però en comptes d’instal·lar el 90 m després del 40 m inicial, tornen a instal·lar l’altre 40 i es queden curts, de tal forma que han de saltar-se alguna instal·lació per poder arribar. Lògicament, amb el 90 m que queda, per salvar l’últim tram d’arribar a l’aigua, que és de uns 30 m, sobra corda “per donar i vendre”, de tal forma que podem instal·lar en doble molt còmodament.



I uns nedant per la costa fins arribar al peu de l’avenc (en aeri fins al mar), i altres baixant instal·lant, arriba el moment de fer l’intercanvi.

El cel està ennuvolat, però la mar està en calma, amb onades de 10 cm (entre mar arrissada i marejol), de tota manera, a l’horitzó, dins el mar es veu una cortina d’aigua i el vent bufa una mica en direcció oest (de la platja La Falconera al Penya-Segat.), el que dificultarà arribar a la platja a l’equip que baixa l’avenc. 

Que bufa el vent en direcció contrària a la costa ho podem comprovar molt bé perquè en un moment de descuit, el matalàs de l’Airon, que s’havia deixat als que baixaven, va sortir “navegant en solitari” mar endins i sense possibilitats de recuperar-lo.


També vam poder comprovar que comprar-ne càmeres de foto econòmiques que indiquen al prospecte que aguanten cops i són submergibles, per molt de “marca” que siguin, “no és veritat”. La càmera de l’Antoni va morir ofegada, no abans d’haver pogut fer unes poques fotos abans del seu últim sospir.
Però tret d’aquest detalls, tot va anar perfecte. Karla pujant amb l’última moda de sabates d’espele, es a dir sandàlies, sense cap problema fins a dalt. Antoni va poder recuperar el casc abans de pujar per l’avenc i l’Airon va poder comprovar, només en la pujada del primer pou del mar a la volta de l’avenc, que pujar amb les aletes per la corda, no és una bona idea i gens pràctic.



Els de baixar l’avenc, com ja hem dit, van tenir els seus “petits” problemes de nedar contracorrent i amb la mar que cada vegada se li veia amb onades una mica més altes (però no passava de marejol), sort del bot del Sergi. 



Tots vam arribar al nostre destí. Els de pujar l’avenc, fins a l’aparcament dels cotxes que hi ha al costat de la carretera de Les Costes del Garraf i els de baixar-lo, fins a l’aparcament que hi ha al costat del port esportiu.

Una vegada tots canviats, ens vam retrobar al Bar El Antonio de El Garraf –els companys del veler amb Sergi inclòs no van poder venir perquè havien de tornar amb el veler al seu port de destí de Castelldefels i des de aquestes línies els donem les gràcies per haver estat atents en tot moment per a que res passes dins de la mar-. 


Allà, al restaurant, vam dinar una magnífica paella i fideuà que van servir per arrodonir una molt bona sortida d’espele/natació on ens vam dir que no seria l’última vegada de tornar-la a fer....si la mar ens deixa.

24 de julio de 2018

Nueva apertura del EGAN, Canal del Roure

Torrent de la Font Freda o Canal del Roure

El descens d'aquest torrent és bonic, interessant i espectacular.


Té dos trams ben diferenciats. El primer tram ens introdueix en l'esplèndida natura que ens envolta. El descens es de caire obert i no comporta cap dificultat tècnica, tret de punts on imperen la humitat i les relliscades. Te nou ràpels, algun opcional i finalitza a la pista poc definida que creua la llera i que es la de retorn al encreuament amb la pista principal.

El segon tram comença amb un seguit de rampes, tolls i algun curt ràpel que ens conduirà a un canvi a la morfologia del terreny per on passem i, la ufanosa vegetació que ens acompanya, poc a poc deixa entreveure la roca nua, a cada pas mes present. Les parets creixent amb alçada, la llera cada cop mes estreta es perllonga amb excavades graonades que superem amb des grimpades i ràpels mes acurats. Una corrent d’aire fresc, ens diu que tenim molt proper el final del descens. Girs a dreta i esquerra i el últim ràpel ens deixa al costat de la llera del riu Aigua de Valls. Neoprè fora i remulladeta si cal.




 PDF






5 de julio de 2018

LA TORCA DEL CARLISTA (Ranero-Carranza)

Si!!!, retrocedim en el temps informatiu perquè paga la pena.

Tornem al diumenge de Setmana Santa, 1 d’abril de 2018.
Subi, David, Judit, Karla, Josep, Àngel i Antoni tenen una il·lusió, fer LA TORCA DEL CARLISTA
Aprofitant la sortida a Cantàbria de l’EGAN, que habitualment es fa per Setmana Santa, aquest grup d’espeles de l’EGAN ja tenia al cap que aquest any 2018 tocava baixar a la Torca del Carlista.
I així va ser!!!.

El diumenge, 1-4-18, amb bon temps, el 7 companys de l’EGAN ens vam dirigir cap el municipi de Carranza/Zona Natural de Ranero a la província de Biscaia per poder fer La Torca del Carlista. Avenc de 355 m de fondària que el seu interès no és tan la seva fondària, sinó el descens directe de quasi 100 m pel mig de la gran sala Jon Arana/G.E. Vizcaíno.
Per arribar a La Torca del Carlista, primer hem d’anar direcció a la cova turística de Pozalagua i aparcar el vehicle a la seva zona d’estacionament.
Allà, ens canviem i comencem a pujar un corriol cap el pic del Carlista, arribant a un coll, girem a l’esquerra i a uns 5’, i una mica dissimulada, ens trobem amb la boca de la cavitat vertical.
Tenim la sort que el dia abans el grup GESAP de Castelló ha instal·lat les nostres cordes fins a la mateixa boca que dona al sostre de la gran volta de Jon Arana (ells no la van poder fer perquè feia molt mal temps).




Una vegada tots preparats i amb els estris de descens a punt, comencem a baixar el pou de 60 m tocant paret que amaguen la gran sala que s’obre als nostres peus.

Un a un anem arribant al sostre de la sala Jon Arana. Hem instal·lat en doble per poder baixar, i després, pujar sense les llargues esperes que de segur hem de fer per superar els 100 m de desnivell sense cap reinstal·lació i amb una sensació indescriptible de ser “tan poca cosa” davant aquest buit fosc i immens que s’obre sota nostre.

I baixem, el davallador no llisca pel pes de la corda , i una bona estona l’has d’ajudar, com pots, per poder baixar poc a poc, molt poc a poc. 



Al final, havent baixat uns 50 m i trobant-te en mig d’aquell buit que ni la llum més intensa del teu frontal pot esbrinar on està la paret, ni el terra, ni res, comences a agafar velocitat. Llavors, notes que aquest davallador que abans estava fred com la cova, es comença a escalfar pel fregament amb la corda. I encara queden 50 m per arribar avall. Acostes la cara inconscientment al davallador i el bufes, o fas el que sigui per a que no s’escalfi més. Comences a sentir olor a corda cremada –o és psicològic- i els guants amb el que agafes la corda també s’escalfen –o també és psicològic- i deixes anar una mica més. Guanyes velocitat de baixada i.... terra, has arribat al terra. Ja estàs a la sala, amb el guant calent, el davallador “intocable”, però sa i estalvi al terra de la gran sala, a les entranyes de La Torca del Carlista.
Aquesta cavitat ho té tot, una gran sala, formacions a dojo, caos de pedres, desgrimpades, petites gateres...

Tot ho vam fer i experimentar. Va ser una gran idea de l’Àngel portar reflectants per poder marcar el recorregut perquè d’altra manera hagués estat impossible saber per on tornar cap a les cordes. Hi ha fites de pedres per tot arreu i no estàs segur del millor camí de tornada.
La gran sala és molt descendent i tota farcida de blocs immens, de fet, tot és gran allà.
Realment no baixes pel mig de la sala, sinó que vas bastant “a prop” de la paret nord de la Gran Sala Joan Arana/G.E. Vizcaino.

Per continuar per la cavitat has de descendir els blocs cap el sud-est fins arribar a la Sala Manuel Iradier. Allà comences a trobar recons plens de formacions blanques i excèntriques d’impossible formació. 



Passada la sala Manuel Iradier i, creiem que per una “petita decisió involuntària” del primer que anava guiant, en comptes d’anar cap a la Sala G.U.M., lloc de la màxima fondària de -355 m, vam anar a petar a la Sala Aranzadi, que arribava a -352 m.

Cap problema!. Tot era espectacular i magnífic, no era qüestió de discutir -3 m de diferència i el temps se’ns tirava sobre si volíem sortir a una hora “decent” per poder sopar amb els companys de GESAP de Castellò i la resta de companys de l’EGAN (Margarita).

Vam tornar sobre el nostres passos recollint els reflectants que havíem deixat prèviament –Subi el recollidor oficial- i ens vam trobar tots una altra vegada davant de les cordes que pujaven aquells llarguíssims quasi 100 m (diuen que 94 m) d’una tirada.

Set persones, dues cordes i un sostre que es perdia de vista. Bona combinació!
Uns, 20’ i altres, 30’, però tots vam pujar, amb tranquil·litat, sense pressions, mirant el puny com es clava a la corda, superant “manxada a manxada”, un trosset del camí cap al sostre de la volta.


També et dona temps de mirar cap avall i veure els companys i les seves llumetes, com es fan cada vegada més petits esperant el seu torn.
Però tot arriba i al final trobes la reinstal·lació fermament agafada a la paret que et diu que “el cent” s’ha acabat.






Estàs cansat i penses que ja ha passat el pitjor, però et queda un regalet de una remuntada de 60 m del pou fraccionat que també reivindica el seu dret de que et recordis d’ell. I “a fe de Déu” que es deixa notar.







Però som de l’EGAN i vam pujar tots, sense contratemps. Pleguem les cordes, baixem a l’aparcament dels cotxes, ens canviem, parlem amb la gent encuriosida que estava esperant per entrar a Pozalagua i, com no podia ser d’una altra manera, anem cap al bar a prendre una merescuda cervesa.
Dia fantàstic, cova fantàstica, cent metros fantàstics i companyia immillorable. Què més podíem demanar????.

Ja ho sabeu, si vols tenir el certificat “oficial” d’espele –segons diuen- has de fer, alguna vegada a la vida, La Torca del Carlista.
Salut.

6 de junio de 2018

BARRANCS DE LA GARROTXA I VOLTANTS





AQUEST BARRANC, ESTÀ DINS DELS LÍMITS DE PARC O D'ESPAI D'INTERES NATURAL PROTEGIT.


PER AIXÒ, ABANS DE REALITZAR EL DESCENS. PRIMER I PRIMORDIAL: 
CAL CONSULTAR, PER LA POSSIBLE AUTORIZACIÓ, AL : 


CONSORCI PER LA PROTECCIÓ I LA GESTIÓ DE L'ESPAI D'INTERÈS 
NATURAL DE L'ALTA GARROTXA.

SEMPRE EN HORARI D'OFICINA     TELÈFON 972287882














5 de mayo de 2018

CANTABRIA Semana Santa -18


Hola amics, us vaig a explicar com van anar els primers dies de l'escapada (del 26 al 28-3-18), que com ja va sent habitual fem al club per setmana santa a Cantàbria.

Aquest any ha estat una mica més complicat, primer per la incertesa de l’allotjament, pels permisos per visitar la Torca del Carlista a Vizcaya, i per les previsions meteorològiques, però en fi, quan hi ha ganes, tot es supera.

Per començar a preparar aquesta escapada contactem amb uns vells coneguts de Castelló (hem coincidit varies vegades amb ells a Cantàbria), per parlar sobre la travessa Rubicera-Mortero, ja que ells la varen fer fa un temps, ens diuen que és millor una visita prèvia a Rubicera (una cavitat molt gran i laberíntica) ells ens diuen que també tenen previst anar a la Torca del Carlista aquests dies, així doncs quedem amb ells per trobar-nos el dijous quan arribin a Cantàbria.




En Subi i jo (l’Àngel) marxem el dilluns abans per anar preparant les diferents visites a cavitats. Al migdia ja estem dinant a Bustablado, "comencem molt bé". Després d'aquest primer contacte amb la gastronomia de la zona, toca anar a cremar calories, així doncs anem a localitzar la Torca del Carlista i anem deixant fites per on ens sembla millor per fer l'aproximació.


El dimarts al matí anem a Rubicera, (passem per davant de la Cascada del Asón, que amb les últimes pluges està espectacular) per localitzar la ruta per fer la travessa Rubicera-Mortero, sempre mirant la previsió del temps, després de 1 hora d'aproximació arribem a la boca, ens endinsem en ella per una gran galeria d'entrada, cap al "Pas de la Licuadora" mentre anem posant reflectants per tal de facilitar la tornada. Mentre avancem anem trobant unes senyals que semblen portar-nos pel bon camí ( tot i anar amb la brúixola i la topo a la mà durant molta estona perdem de vista les senyals,) quan les tornem a trobar veiem que hem arribat a on volíem per un lloc diferent. Estem al "Pozo del Chocolate" que és el lloc a on pensàvem arribar. Ja que estem aquí, decidim baixar-lo( be jo dic de baixar-lo i el Subi segueix, jajaja) i continua fins la connexió amb el riu. Al poc comencem a sentir un soroll ensordidor a mida que ens atansem, veiem que el riu baixa amb molta aigua i això ens far decidir de no fer la travessa,però només arribar fins aquí ja val la pena. Mitja volta i cap a fora. Al sortir anem mirant les galeries a on ens hem despistat a l’entrar.
Arribem al cotxe just amb claror, cap,a sopar i a pensar el que farem l'endemà si el temps ho permet.




El dimecres ens apropem al Mortero(lloc de sortida de la travessa).Tots dos havíem estat a la boca però “l'alzheimer " ens fa donar unes quantes voltes abans de trobar-lo (això que es molt gran).

La trobem equipada en fixa i entrem. Al cap de poc, en llocs on no és habitual, trobem aigua (això pinta bé), arribem al començament del riu i ens trobem un saltant d'aigua que no havíem vist mai, fent equilibris, i esquivant l'aigua, anem avançant fins a trobar la connexió amb Cuivo, que també baixa molt plena. La galeria comença a fer-se estreta i a partir d’aquí hem de mullar-nos mes amunt de la zona "vip", així doncs decidim sortir.

Ja hem vist els 2 costats de la travessa Rubicera-Mortero i per no arriscar, definitivament desistim de fer-la.( La cavitat estarà allà per properes ocasions).

Per acabar d'aprofitar el dia anem a veure coneguts de la zona i fer relacions publiques, això si, després d'unes croquetes i unes “rabas” que "deunidó".

El dijous al matí fem canvi d'alberg i a esperar als companys que ja van arribant i també trobar-nos amb el grup de Castelló per organitzar la sortida a la Torca del carlista, ja que ells també la fan aquests dies.

24 de abril de 2018

CUEVA DE RUBICERA

Setmana Santa a Cantàbria CUEVA DE RUBICERA 30-3-2018

Per la primera sortida conjunta a Cantàbria, aquesta vegada anàvem amb la intenció de fer la travessa entre la Cueva de Rubicera i el Mortero de Astrana. Es tracta d'una travessa aquàtica en bona part del recorregut i ja sospitàvem que les pluges dels últims dies ens podien torçar els plans. I així va ser, perquè l'Àngel i el Subi, que ja havien arribat el dilluns per anar preparant el terreny, van entrar a Rubicera dimarts i van veure que el nivell del riu era massa alt per intentar-ho. Així doncs, decidim entrar i sortir per Rubicera explorant tota la part que puguem.

Dijous a la nit ens reunim a Asón, l'Àngel, el Subi, la Judit, el David, la Karla i el Josep i anem a dormir amb la incògnita de la méteo, ja que l'aproximació se'ns complicaria una mica si fa mal temps. El divendres però, es desperta amb prou bona pinta i sortim cap a la cova. Aquí comencem a notar el treball previ de l'Àngel i el Subi, ja que arribem a la boca sense cap contratemps. L'entrada es troba enmig de les terrasses d'herba que es formen entre penya-segats i s'hi accedeix desgrimpant un parell de canals senzilles però una mica exposades. L'entorn és espectacular.



Entrem per una rampa relliscosa que ens condueix a una galeria de grans dimensions i plena de blocs on de seguida perdem la referència de la llum exterior. Anem avançant pels caminets marcats i el Subi vigila d'anar marcant amb reflectants per facilitar la tornada. Les dimensions es mantenen fins que arribem al Bosque, una racó preciós ple de formacions blanques que ens indica que ens acostem al Paso de la Licuadora. Aquí neix un petit curs d'aigua que ens acompanya mentre passem aquesta gatera vertical entre blocs que ens baixa fins al segon nivell de la cova i que es supera amb relativa facilitat buscant la posició en cada pas. Un cop a baix, deixem el curs i seguim recorrent galeries amb la guia d'alguns reflectants que trobem de tant en tant i que, la veritat, amb la quantitat de bifurcacions i trifurcacions que hi ha, són molt útils per guiar-nos cap a al Rio Rubicera. A la Sala de la Cerveza ens desviem per veure la Galeria de las Tetas, presidida per una estalagmita gegant amb forma de teta, clar... A prop d'aquí també topem amb un petit muret al terra que sembla que protegeixi alguna formació. De primeres no es veu gaire, però si t'hi acostes es poden veure uns filaments tan fins com una teranyina i que sembla impossible que es pugin aguantar així, realment preciós. 




Tirem una mica cap aquí, una mica cap allà, però això no s'acaba i decidim tornar i continuar el camí previst. Durant uns metres els nostres passos retronen fent justícia al nom de Galería del Tambor i més endavant arribem al Pozo del Chocolate, un P31 instal·lat en fixe. Al final de la Galeria de la Plancha ja es comença a sentir el soroll del riu i quan hi arribem, el Subi i l'Àngel, que havien estat aquí tres dies abans, veuen clarament que el nivell de l'aigua ha baixat bastant. Això ens permet avançar una mica pel curs del riu sense mullar-nos gaire, però aviat decidim que ja és hora de girar cua i anar tornant. Amb aquest nivell del riu potser hauríem pogut fer la travessa, però quedarà per a la propera i sortim tots amb la sensació que Rubicera ha merescut de sobres la visita.

16 de abril de 2018

Riera de Bellus

Barrancs oberts per membres del EGAN

Era el primer decens i han participat  Xavi Vidal, Andreu Carrión, Mario Temprano i Estrella Broquetas,  socis de l’EGAN 

Barrancs en Coford - Avià ( Bergueda )



                                         

 Bellus


 Regatell








9 de abril de 2018

Setmana Santa a Cantàbria CUEVAMUR


Seguint el programa establert prèviament, el dissabte, 31-3-18, tocava fer “Cueva Buenita”, per “descansar” ja que era una cova fàcil, sense cap dificultat i així mantindríem les forces intactes per poder fer, al dia següent, la “Torca del Carlista” que era més exigent físicament.

Però.... estem a l’EGAN i qui organitza aquesta sortida és l’Àngel, que és de tot menys un espele “parat”, així que... canvi de plans, farem “Cuevamur”.

Àngel, Subi, Josep, Karla, David, Judit, Fina (G.E.S. Alto Palancia), Margarita i Antoni som els afortunats a fer aquesta cova que, en principi i seguint paraules de l’Àngel, es descansada, i només té un parell de cordes per salvar una vertical sense importància i un passamà “quitamiedos de chichinabo”. Desprès van saber que era un desnivell de 50 m i un passamà de collons. Total, que no era una cavitat de descans, el desnivell era considerable i els passamans eren del tot necessaris. Àngel, Àngel....!!!!


No sabem com hauria estat fer l’altra cova, però ningú de nosaltres es va penedir d’haver fet Cuevamur, especialment la espele rovellada que va anar una mica enganyada, però que va quedar molt contenta. Eh, Margarita!!!

Cuevamur està al terme municipal de Ramales de la Victoria, molt a prop de la cova turística de Covalanas. De fet, els cotxes els vam deixar a l’aparcament per anar a aquesta cova.

Plovia una mica, però res que fes impedir poder anar a l’impressionant boca de la cova. 

La boca és immensa, però l’entrada a la cavitat és una petita gatera amb una porta artificial que ara està inhabilitada.

El recorregut que farem serà “circular”, així que no tornarem pel mateix camí, a excepció de l’últim tram.

Passada l’entrada ens trobem amb la “sala de los termómetros”, passem un laminador i de seguida anem a parar al passamà “quitamiedos” que salva pel lateral una caiguda de 50 m.

S’instal·la la corda per baixar part de la “Gran Sima” , i tots cap avall. Una vegada havent descendit tot el grup tornem a seguir el camí, sempre mirant la topo i tenint algú que altre “embolic”, però al final trobem el bon camí fent una petita pujada per corda, que estava instal·lada permanentment, fins arribar a la “Sala del Campamento”, després la “Sala de la Cascada”, “Sala del Caos” i l’estreta “Galería de los Meandros”. Les formacions, es troben per tot arreu, hi ha zones d’excèntriques, d’estalactites de diferents mides i colors, colades que ens deixen bocabadats i diferents formacions dignes de ser fotografiades.



Ens costa trobar el pas “Paso de los Retales”, però el Josep, amb la seva meticulositat característica, topo i brúixola en mà, descobreix el pas estret i descendent, i continuem la travessa.

Seguim caminant com podem fins arribar a la “Sala de los Cristales”, bon lloc per dinar i fer la foto de família. I així fem. Envoltats de formacions cristal·litzades, unes fosques i altres lluminoses, que fan el delí dels ulls.

Acabat el dinar fred, marxem de la Sala de los Cristales, i ens fiquem per una gatera que es fa una mica llarga fins arribar una altra vegada a la boca del pou de la “Gran Sima”, recollim la corda que havíem fet servir per baixar-lo i marxem cap a l’exterior de retorn pel “Laminador” fins arribar a la sortida.


Lògicament, sortint de la cova, tornem als cotxes, i com si fos un acte d’obligat compliment, anem al bar més proper a fer unes “canyes”, que tot sigui dit, “senten de meravella” (bé!!, l’Àngel no és home de cerveses i agafa “altres coses”).

Una molt bonica cova que recomanem fer-la a tothom que li agradi gaudir de les cavitats càntabres.


24 de febrero de 2018

29è ANIVERSARI DE L’EGAN. COVA SIMANYA


El 13-1-2018 l’EGAN va fer 29 anys i, com cada any, els socis i sòcies de l’EGAN participen en una sortida de germanor, visitant una cavitat no turística i apta per a tothom.
El dia que es va triar per fer la sortida va ser el diumenge, 4 de febrer de 2018. I la cavitat, la cova Simanya, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt.
Bonica cova, coneguda per tots els espeleòlegs catalans, i no catalans, des de temps immemorial.


Com sempre, els socis i sòcies de l’EGAN van respondre a la crida, no saben si per curiositat de veure la cova, o perquè, també com sempre, havia coca i moscatell per a tothom.
A priori, l’única dificultat que teníem era caminar mitja hora, però això no és res per a la gent de l’EGAN, així que la llista dels apuntats per assistir-hi passava de 50 persones de totes les edats.

Però va arribar el 4-2-2018, dia de la sortida, i el cel es va posar gris, primera senyal d’avís, després va començar a ploure, que va coincidir amb l’arribada al parc per començar a caminar, seguidament una bona boira, i finalment va nevar, quan sortíem de la cova.

El resultat final va ser que 24 socis, sòcies i amics de l’EGAN van desafiar la pluja i la neu i van poder celebrar com cal, el 29è Aniversari de l’EGAN, dintre de la cova de la Simanya.


No sabem com va passar, però la coca que estava calculada per a 60 persones, va desaparèixer a la panxa dels 24 assistents. Sort que de moscatell va quedar una mica i quasi totes les begudes no alcohòliques. Aquest socis/es tenen futur a l’EGAN!!!!.

El nostre primer president de l’EGAN, amb 29 anys més, en Jordi Mercader, va fer els honors de dir unes paraules d’ànim i de futur per aquest centre tant dinàmic.
Acabat el discurs de rigor, que tot s’ha de dir, va ser “curtet” pel que es tenia acostumats en la seva època gloriosa dels inicis del club, es va “atacar” la coca i begudes, que ja hem dit com va acabar, i finalment es va anar de “descoberta” de la cavitat.
 




























La Simanya estava en el seu màxim esplendor, corria l’aigua per tot arreu, per la rampa d’entrada, per les galeries laterals i per les parets. Semblava que la cova sabia que l’aniríem a visitar i es va posar les millors gales. Llàstima del petit detall, que havia gent que no portava les obligades “katiuscas” de tot espele amb pedigrí, i va saber, de primera mà, el que és portar els peus mullats durant una bona estona.

Acabada la visita de tots els recons de la Simanya, tocava l’hora de marxar cap a casa a dinar.


La marxa des de la cova fins al coll d’Estenalles, on teníem els cotxes, va ser ràpida i molt bucòlica, ja que, al paisatge de les parets en conglomerat que presentaven les seves muntanyes, presidit pel Montcau que vam anular pujar-hi al estar emboirat, va acompanyar la caiguda de la neu que no ens va deixar durant tot el trajecte.


























I així vam celebrar, un any més, l’aniversari de l’EGAN, l’aniversari de tots els que estimem la natura, i ens hem organitzat en aquest club per poder gaudir-la