16 de noviembre de 2015

Avenc del Can Sadurni





El passat diumenge 15/11/2015 a les 08:00 els membres de l'Egan David, Mario, Mar, Marc, Estrella, Jekyll, Tort, Carlota, Pol i la Jess vam anar a fer l'avenc de Can Sadurní a Begues.




Ens vam trobar tots plegats allà encara que alguns ja venien junts d'Igualada.
Aquest avenc té un gran interès en tots els àmbits espeleològics però destaca per un gran interes cultural.
Dediquem 5 minuts mal comptats per saber el perquè...
“Y entonces llegó la que consideran algunos de sus biógrafos como su primera exploración importante: el Avenc de Can Sadurní. El 27 de septiembre de 1897 inició su aventura. Le acompañaban personas importantes, interesadas por los proyectos de Font. 

Cuando todo estuvo preparado para el descenso a la sima, el artilugio para el espeleólogo montado y las cuerdas fijadas, Font se sentó en la barra de madera sujeta al cabo de la cuerda que debía bajarlo. Ocho personas se ponían manos a la obra y Font desapareció en el abismo. Al cabo de 25 m tocó una sirena y la cuerda se detuvo.
Con una rudimentaria linterna (es decir de un farol portátil con una cara de vidrio y una vela en su interior) podía observar las formaciones de la sima; poco a poco los de arriba le iban echando cuerda, hasta que al fin llegó al fondo, donde nadie había puesto jamás los pies. Font, emocionado, no pudo reprimirse, y exclamó: “¡Viva Catalunya!” Luego, más sereno, se desató y encendió unas tiras de magnesio, y exploró el fondo con minuciosidad, pero... estaba obstruido por numerosos bloques.
Había hecho un espectacular y arriesgado descenso de 70 m. Tocó de nuevo la sirena para comunicar que quería subir, se sentó otra vez en el madero, y ascendió lenta y penosamente hasta la superficie. Sí, penosamente, pues se dice que en aquella ocasión, habida cuenta de las dificultades que suponían el material ineficaz que Font llevaba y el rudimentario método de descenso y subida, poco le faltó para que no lo contara. Lluís Marià Vidal pensaba: «¡Un día se nos va a matar!» Sin duda, no era una preocupación baladí; todos sabemos el peligro que conlleva una primera exploración espeleológica, y más aún sin ningún tipo de técnica ni de material adecuado. Vidal se había dado cuenta de ello, y haciendo uso de su gran responsabilidad, proveyó a Font del material necesario. Compró un teléfono, escaleras de cuerda y cable y un casco de bombero; además consiguió un crédito del banquero Manuel Girona de 750 pesetas para los gastos de los mozos de cuerda y el transporte del material. “

Escrit extret de: (Subterrania revista de espeleologia no25-2006/1)
Aquest doncs és un dels primers avencs d'embergadura que va explorar el pare de l'espeleologia catalana.

Els membres de l'Egan que diumenge erem allà vam poder observar la meravellosa i a la vegada capritxosa entrada de l'avenc, dividida per un pont de roca natural, que es mirés des d'on es mirés ja prometia.

Abans d'entrar ja s'havia parlat que el David seria l'instal·lador oficial i el Mario “el segundo de a bordo”, i el desinstal·lador el Pol.

Vam entrar amb el mateix ordre que surten els noms a dalt, alguns i algunes ja feia dies que no feien espeleo i els nervis a l'entrada es feien evidents encara que tots vam tocar terra amb total seguretat (res a veure amb la primera i sonada exploració del mestre Font i Sagué).

Vam baixar per la via de més a l'oest ja que l'altre estava ocupada per dos espeles de Mollet.

El primer pou de 22m ens va deixar en una repisa des d'on s'iniciava un llarg descens de 50m d'una sola tirada. 

Un cop tots a baix vam recuperar energies a base d'entrepans, menjar de periquito, cigarros i infusions extranyes cortesia del Tort.

Varies fotos i dir 4 disvarats també és d'obligat compliment i així va ser...
Des de la base del pou a la cota -72m alguns vam ascendir uns 10m per una corda fixe que desembocava en un seguit de pous estrets fins a la cota -84 metres (Via GIE).
A l'hora de pujar, el David i el Mario se les van ingeniar per muntar dues reinstalacions més per fer la pujada més factible en temps i segura per tots.
Un a un vam anar pujant, cadascú amb les seves penes i lamentacions, amb els seus pesaments...és una pujada guapa i això els espeles ja sabem que vol dir suar la Cansalada!

Al sortir tots vam acabar arreglant una mica el pais en un bar d'Olesa de Bonesvalls on ja es freqüent que ens hi vegin de tant en tant.

Un diumenge collonudo!!












No hay comentarios:

Publicar un comentario